La increíble historia de... El mago del balón

David Walliams

Fragmento

cap
Us presento els pacients de la sala de pediatria, que és a dalt de tot, al pis quaranta-quatre de l’hospital.

Aquest és en Tom. Té dotze anys i va a un internat molt exclusiu. S’ha donat un cop al cap.

imagen

L’Amber té dotze anys. S’ha trencat els dos braços i les dues cames, i per això fa força temps que va en cadira de rodes.

imagen

En Robin també té dotze anys. S’està recuperant d’una operació per salvar la vista, i de moment no hi veu gens.

En George té onze anys i prové del barri de l’East End de Londres, per això tothom el considera un cockney. S’està recuperant d’una operació. Li han tret les amígdales.

imagen

La Sally només té deu anys i és la més petita del grup. Com que està tan malalta, es passa la major part del temps dormint.

imagen

A baix, en una de les sales per a adults, hi ha la pacient més vella de l’hospital, la Nelly, de noranta-nou anys.

imagen

A L'HOSPITAL LORD FUNT hi treballen centenars de persones. Aquestes en són algunes:

El conserge. Una figura solitària, el nom real del qual és un misteri. La seva feina consisteix a traslladar persones i coses per l’hospital. Diuen que no surt mai de l’edifici.

imagen

La matrona. És l’encarregada de la sala de pediatria, però no li agraden gens els nens.

imagen

El doctor Luppers s’acaba de treure el títol de metge, i no costa gaire engalipar-lo.

imagen

La Tootsie és l’encarregada del menjador de l’hospital. Reparteix els àpats a tots els pacients amb un carretó.

imagen

La infermera Meese té un aspecte cansat. Sembla que no hagi tingut mai una nit lliure.

imagen

La Dilly és una de les dones de la neteja de l’hospital. És fàcil endevinar què ha netejat, perquè sempre deixa una reguera de cendra de cigarret per allà on passa.

imagen

El senyor Cod és el vell farmacèutic. Duu un aparell per a l’oïda i unes ulleres de cul de got. S’encarrega de la farmàcia de l’hospital.

imagen

Sir Quentin Strillers és l’aristocràtic director de l’hospital i és el responsable de tot i de tothom.

imagen

De fora de l’hospital hi ha el senyor Thews, el director de l’escola d’en Tom, l’internat per a nois St. Willet’s.

imagen

imagen

imagen

imagen

cap-1

imagen

—Aaarrrggghhh! —va cridar el noi.

El rostre més monstruós que havia vist mai l’esguardava des de dalt. Era el rostre d’un home, però era completament asimètric. Una meitat era més gran del que és habitual i l’altra meitat era més petita. El rostre va somriure com si volgués tranquil·litzar el noi, però, en fer-ho, va deixar al descobert unes dents trencades i podrides. El noi es va espantar encara més.

—Aaarrrrrrggghhh!!! —va tornar a cridar.

—No passa res, jove senyor. Si us plau, miri de calmar-se —va murmurar l’home, arrossegant les paraules.

Si el rostre era deforme, la manera de parlar encara més.

Qui era aquell home? On s’enduia el noi?

En aquell moment, el noi es va adonar que estava ajagut d’esquena, mirant al sostre. Gairebé tenia la sensació que flotava. Però hi havia alguna cosa que imagen. Tot ell imagen. El noi va pensar que devia estar estirat en una llitera. Una llitera amb les rodes tortes.

imagen

Les preguntes li emboiraven el cap.

On era?

Com hi havia arribat?

Com és que no es recordava de res?

I el més important, qui era aquell home monstre terrorífic?

La llitera avançava lentament per un passadís molt llarg. El noi va sentir el so d’alguna cosa que s’arrossegava per terra. Sonava com el imagen d’una sabata.

Va mirar cap avall. L’home coixejava. Tal com passava amb el rostre, tenia una part del cos més petita que l’altra, i l’home arrossegava la cama atrofiada. Semblava que cada moviment li resultés dolorós.

imagen

imagen

Es van obrir unes portes altes i la llitera va entrar rodant en una habitació i es va aturar de cop. De seguida, unes cortines es van tancar al voltant del noi.

—Espero que el trajecte no li hagi resultat gaire incòmode, jove senyor —va dir l’home. El noi va trobar curiós que aquell home li digués «senyor». Mai, que ell recordés, no l’havien tractat de senyor. Només tenia dotze anys. «Senyor» era un títol que semblava reservat als professors de l’internat on estudiava—. Ara esperi’s aquí. Jo només sóc el c

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Añadido a tu lista de deseos