La nevada del cucut

Blanca Busquets

Fragmento

1

Dissabte em caso. I, quan em casi, seré diferent i viuré en una altra casa. Sort que serà una d’aquí al poble, perquè si m’arriba a passar com a la Pepa, no sé si ho hauria resistit.

Anar a parar a una casa de pagès, lluny, i deixar la família per no veure’ls mai més deu ser, que Déu em perdoni, un daltabaix.

Tindràs una nova família, em va dir el pare i, per una vegada, em va mirar entendrit, com si li sabés greu que jo me n’anés. Era quan jo aprofitava per dir-li, però és que jo no em vull casar, jo ja estic bé com estic. Aleshores el pare tornava a ser el pare i, amb veu de tro, em deia, no saps què dius, Tònia, no hi ha res pitjor per a una dona que quedarse per vestir sants. Aixecava el to i s’adreçava a la mare, dona, explica-l’hi. Sempre li diu dona, sempre. I la mare, sol·lícita, responia, és clar que sí, i jo anava cap a ella mentre el pare se’n tornava al camp. La mare m’ho explicava sense mirar-me els ulls, és el que diu el teu pare, és un deshonor i després t’asseques com una pansa. Com una pansa, repetia jo sense poder-me contenir. Sí, filla, feia ella, la dona casada és la que tothom respecta, la que té home i canalla. La soltera no val per a res i acaba vivint a casa dels altres sense tenir res propi. La soltera no és una dona de veritat.

La mare ho deixava anar tot seguit i continuava sense mirar-me als ulls, semblava que s’ho sabés de memòria. I jo li hauria dit, no us ho creieu ni vós, però callava perquè no ho podia dir, és clar. Això sí, després ho escrivia. En Robert és un bon noi, m’aclaria finalment. I, sobretot, treballador. Llavors em mirava els ulls i jo veia que això sí que s’ho creia. Encara acabava dient, i quan un home és treballador, filla, ho tens tot. Jo ja marxava quan ella va acabar dient, i pensa, Tònia, que et cases amb l’amo de l’hostal.

Això de la nova família de l’hostal és com una capsa de sorpreses. Per exemple, tindré una sogra. Hem estat de sort, Tònia, em va dir el pare quan va aconseguir tancar els tractes. Ens ha costat força però hem estat de sort, ja pots estar contenta. I ja n’estic, ja, de contenta, perquè tot serà nou i diferent. Però no deixa de fer-me una certa basarda d’ençà d’allò de la Pepa. No n’has de fer cas, em va dir el pare, perquè la Pepa s’ho va ben buscar, no es podia escapar de casa com si res. Tu ets més obedient i et portaràs bé i no et passarà res. Obeir i portar-se bé, aquest és l’objectiu de qualsevol dona que serveixi per casar-se i que, a sobre, tingui la sort de casar-se amb un hostaler, com jo. A la nit següent d’aquell dia de la Pepa, la mare m’havia vingut a trobar i, en veu baixa, m’havia dit, no pateixis, Tònia, la família d’en Robert no són com la família del marit de la Pepa. A cal Robert són bona gent. I és una casa pròspera i ja saps que ho tenen tot, al poble.

Això sí que és ben cert, ho tenen tot, al poble, l’hostal, la barberia i la botiga. Fins i tot sembla que tindran llum elèctrica abans que els altres. I d’això de la llum n’hi ha que se’n malfien i n’hi ha que els envegen, perquè alguns diuen que han anat a buscar-la qui sap on, ho vaig sentir l’altre dia en sortint de missa. Vaig mirar si hi havia algun llibre que en parlés, entre els de la rectoria, i no m’ho va semblar. Com que el mossèn ja fa temps que em va ensenyar on era la clau per si hi volia entrar quan ell no hi era, em vaig entretenir a mirar-ho un dia que estava sola. Però res, el misteri de l’electricitat continuava indesxifrable per a mi. Com la necessitat d’escriure.

La necessitat d’escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S’ha de fer, s’ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se’t claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau. Jo ja feia un cert temps que no sabia què em passava, que em sentia malament, que em sentia com si fos una gerra buida que s’ha d’omplir amb alguna cosa perquè, si no, s’hi fa un pou de pols i un niu mortuori d’escarabats i de sargantanes.

Durant molts anys, vaig aconseguir aplacar aquesta estranya necessitat que no entenia, però que duia a dins, amb la lectura, d’ençà que me’n va ensenyar la Maria, com em va ensenyar també a cosir, a brodar, a teixir. Em va semblar que el mossèn no em renyaria si li demanava que em deixés llegir llibres. Quan anava a buscar l’Hereu a estudi, veia que allà a la rectoria hi tenia tants llibres darrere dels vidres d’aquells armaris, uns llibres tan ben posats que semblava que diguessin menja’m. Jo me’ls menjava amb l’esguard i tant me’ls menjava que no em va caldre dir res perquè va ser el mateix mossèn qui va venir a dir-me, si vols, et pots endur un llibre. Se’m devia veure amb la mirada. No la facis tan atrevida, la mirada, em diu la mare sempre. I jo callo, però per dintre penso, és que em surt, però no ho dic perquè aquestes coses no es poden dir, que en el millor dels casos em cauria un bon bolet. De tota manera, la mare ho diu d’una manera que l’hi veig com obligada. Ara penso que potser ha tingut sempre por que el pare em fes mal. Però s’equivoca, perquè el pare, les mirades no les veu. Ell només sent les paraules que es diuen, i només veu els gestos que es fan.

Per sort, tampoc no veu que escric. No és que ningú m’hagi dit que no puc escriure, però veig què passaria si algú ho sabés: no em farien pas mal, però el pare em vigilaria sempre i em donaria feina contínuament, molta més de la que ja faig, perquè no perdés el temps estampant lletres sobre un paper. Em diria que no serveix de res, que no duu enlloc, i que deixi això per als que escriuen als diaris, que viuen a Serd o a Barcelona, lluny, en un altre món, en el món de la ciutat. I jo em demano per què jo no he nascut a la ciutat, per què no he tingut aquesta sort. Només la Roser sap que escric perquè no l’hi vaig poder amagar, perquè dormint ella al llit del costat és molt difícil amagar-l’hi. Però què fas, Tònia, em va dir una nit quan es va despertar i em va veure amb la mica de llum i la ploma i el paper. Escric, xst, li vaig contestar. Ella, amb els cabells que li queien per davant dels ulls em va demanar primer, i què escrius. I jo vaig contestar, doncs no ho sé, el que ha passat avui. Després va replicar, però estàs boja, germana, si ho sap el pare t’atonyinarà de valent, has de dormir, que demà hem d’anar al camp. No ho sabrà el pare perquè tu no l’hi diràs, oi, Roser, oi que no. La Roser va girar-se cap a l’altre cantó sense contestar però jo ja sabia que no n’hi diria res perquè és molt bona noia i molt bona germana. Gràcies, vaig fer amb un fil de veu. I encara em vaig entretenir una estona més escrivint ratlles i més ratlles, perquè havia d’escriure per força el que havia passat aquell dia, quan vaig veure pintar en Miquel, quan vaig adonar-me que aquell quadre em deixava sense respiració sense saber ben bé per què. Són cabres, li vaig dir, cabres que salten pels Cingles. Ell em va mirar entre sorprès i agraït, sí, són cabres, i ets l’única persona que ho ha endevinat. No pot ser, li vaig dir, si és més que evident. Doncs tothom diu que són taques, va fer ell amb un somriure trist. Però bé, tant és. Jo em distrec fent-ho, saps. Ho necessito.

Aquella nit, després de l’episodi del quadre, vaig necessitar escriure.

Sort del mossèn. Sense ell, no hauria pogut llegir mai. És a dir que, si hagués tret els llibres d’una altra banda, a casa no m’ho haurien permès, si ja la primera vegada q

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Añadido a tu lista de deseos