Diari d'una submisa

Sophie Morgan

Fragmento

1

El primer que he de dir és que no sóc una pervertida. En tot cas, no més que la resta de la gent. Si vinguéssiu a casa meva, us sorprendria més la pica plena de plats sense rentar que no pas la masmorra, en part perquè tal com està el cost de la vida en aquesta ciutat, encara tinc sort d’haver pogut trobar una habitació per a mi sola i que s’ajusta al meu pressupost. Diguem que la masmorra ni me la vaig plantejar.

Per fer servir els estereotips més empipadors, diguem que no sóc una estoreta per netejar-se els peus ni una beneita total. No anhelo passar-me el dia cuinant i vigilant que no s’apaguin les brases mentre el meu home caça i recol·lecta per a mi, i encara sort, perquè a part dels rostits dominicals, que em queden mig decents, com a cuinera no valc gaire. Tampoc m’assemblo a Maggie Gyllenhaal a Secretary. Ai las!

Simplement, quan en sento la necessitat i disposo d’algú de confiança que em segueix el joc, sóc una submisa. És clar que si em coneguéssiu no us n’adonaríeu. És només una faceta de la meva personalitat, un més de la plètora d’elements característics que em formen, juntament amb la passió per les maduixes, la compulsió a seguir discutint amb tossudesa fins i tot quan sé que estic equivocada, i la tendència a menystenir el noranta per cent dels programes de televisió i en canvi obsessionar-me per l’altre u per cent a un nivell que m’espanta fins i tot a mi.

Treballo de periodista en un diari regional. M’encanta la feina, i no cal dir que la meva condició de submisa no té cap incidència en la meva tasca. Si fos així, m’hauria de limitar a preparar el te i a escriure articles il·lustrats sobre les llars d’infants, un destí pitjor que la mort. A més, les redaccions dels diaris són indrets de mofa i befa. És un món implacable i cal donar el màxim d’un mateix. Jo ho faig.

Em considero feminista. Certament, sóc independent. Capaç. Controlo la situació. Alguns ho trobaran incongruent, tenint en compte els meus gustos sexuals i les coses que m’exciten. Durant un temps va ser una situació que em destarotava. De fet encara em passa, però he arribat a la conclusió que hi ha coses més importants de què preocupar-se. Sóc una dona adulta i habitualment sensata. Si vull cedir el control a algú de confiança per deixar-me conduir a indrets emocionants i excitants per a tots dos, sempre que no ho fem en un lloc on espantem els nens petits o els animals, crec que hi tinc tot el dret. Em responsabilitzo dels meus actes i de les meves tries.

Tot i així, he necessitat temps per arribar a aquest punt. Si els realities televisius no s’haguessin apropiat de la paraula fins a provocar la nàusea i requerir un muntatge de videoclip per il·lustrar-la, diria fins i tot que ha estat una mica com un viatge, i que en realitat aquesta és l’arrel d’aquest llibre. No es tracta d’un manifest ni d’un manual d’instruccions, tot i que m’agradaria pensar que si us atrau el tema i voleu explorar-lo potser hi trobareu algunes idees. Parlo de coses que m’han passat, de com vaig descobrir i explorar aquest vessant de mi mateixa, les meves experiències, els meus pensaments. Pregunteu a una altra submisa què en pensa i què significa ser-ho per a ella, i el resultat serà un llibre completament diferent.

Quan faig memòria, m’adono que les meves tendències submises es van començar a manifestar de ben jove, tot i que aleshores no les hauria anomenat així. Només sabia que hi havia certes coses que em provocaven un formigueig, que sense voler em feien sentir ansietat sense poder comprendre ben bé la raó.

És clar que de nena no tenia consciència de res d’això, em limitava a créixer en una agradable llar de classe mitjana en un dels comtats que envolten la ciutat de Londres. Em sap greu desmentir els mites, però en la infantesa no vaig patir cap trauma profund, i durant els anys formatius no em va mancar res que pogués exacerbar el meu gust actual per les conductes obscenes. No vaig tenir problemes amb el meu pare, la vida familiar no em provocava cap angoixa, i la meva infantesa va ser (afortunadament per a mi, però potser no tant per esdevenir tema literari) feliç, senzilla i plena d’amor. Vaig ser molt afortunada, i encara ho sóc, amb la meva família. Som tots prou diferents, però el lligam de l’amor i l’afició compartida per l’absurditat de les coses ens manté units passi el que passi, i em sento veritablement agraïda de poder comptar amb tots ells.

Em vaig criar en una llar confortable amb la meva mare, el meu pare i el meu germà.

La meva mare, que abans de tenir-me treballava de comptable, ha dedicat la seva vida a pujar-nos, al meu germà i a mi, i és l’ànima de la nostra família. Passàvem moltes estones junts, i ens anava convertint en petites persones, sempre disposada a ajudar-nos a fer els deures o a embrutar-se tant com nosaltres quan jugàvem al jardí. No li agradava mirar-se els toros des de la barrera; si havíem d’anar a patinar, ella patinava amb nosaltres. La seva altra passió era remodelar personalment cada habitació de la casa per ordre de rotació, una millora domèstica equivalent a donar una mà de pintura al Forth Bridge, en el nostre cas amb paper de paret de Laura Ashley.

El meu pare dirigeix una empresa pròpia i és l’home més treballador que conec, el responsable que durant la nostra infantesa no hi faltés mai una bicicleta nova o qualsevol artefacte que desitgéssim (per sort la mare s’assegurava que aquests objectes se’ns fossin concedits de la manera més sensata possible, excepte quan ens posàvem massa insuportables), a part de brindar-nos nombroses ocasions per viatjar i una vida domèstica meravellosa. Divertit i intel·ligent, té un sentit de l’aventura que crec haver heretat, juntament amb la independència d’esperit i una seguretat sense embuts per dir «jo sóc així». És el resultat del xoc que va tenir amb els seus pares respecte a allò que havia de fer a la vida, en contraposició al que volia fer en realitat.

El meu germà és, en molts aspectes, el pol oposat a mi. Mentre que jo sóc força callada i només em sento còmoda quan estic amb els meus amics íntims, ell és el rei de la festa, el que té l’energia per animar la gent, el que fa que passin coses. Malgrat aquestes diferències, ell és la persona a qui trucaria a les tres de la matinada si tingués algun problema, sobretot perquè viu pràcticament de nit. És una gran sort que aquest home, que probablement em farà costat al llarg de la vida més temps que cap altre, sigui una persona tan extraordinària. Curiosament, malgrat aquest elogi espatarrant, quan estem tres dies junts a la casa familiar durant les vacances de Nadal, tornem immediatament a l’adolescència i ens barallem per veure qui passa més estona a la cambra de bany (normalment és ell).

Compartíem també la nostra còmoda existència amb una varietat d’animals, del peix Peixet (no em prejutgeu, tenia tres anys quan el vaig batejar) al hàmster Formatget, passant pel gos Barry, a qui vaig posar nom durant la meva fase de «per què els gossos no poden tenir nom de persona?» (una pregunta que es va respondre ben aviat quan el meu pobre pare corria pel parc cridant «Barry!» d’una manera que sens dubte pertorbava la resta de gent que passejava el gos). Sempre m’han agradat els animals, i un dels records més intensos que tinc de la infància és quan vaig enterrar un ocell mort que vaig trobar al jardí, contradient els desitjos expressos de la meva mare, que estava comprensiblement preocupada per temes d’higiene. Quan va descobrir que no solament havia contravingut les seves instruccion

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Añadido a tus libros guardados