Ombres en el temps

Jordi Sierra i Fabra

Fragmento

1

1

Molt abans que el tren, sotraguejant sobre les seves rodes, reduís la velocitat, en endinsar-se pel dèdal de vies ja tenien les mans i les cares enganxades al vidre de la finestreta.

—Que gran que sembla!

—Fixeu-vos quines cases més altes.

—No es veu el mar.

El cansament havia desaparegut. O devia ser que tots tres eren massa joves per sentir-lo.

Ella sí que estava esgotada.

—Seieu, va. A veure si la màquina frena de sobte i caieu.

No la van obeir.

Rere el vidre hi havia Barcelona. Tan desitjada. El punt final.

El començament.

—Mira, mama…

En Salvador era el més expectant, l’Úrsula la més nerviosa, la Fuensanta, com sempre, la més reflexiva, seriosa, callada, encara que els seus ulls cridaven amb la veu de l’ànima.

La veu dels silencis.

Resignada a l’alegria dels seus fills, la Carmen es va fixar en les reaccions dels companys de viatge, asseguts als bancs de fusta a tots dos costats del passadís. L’home de la mirada fugissera, amb la gorra clavada fins a les celles; la dona dels ulls envermellits i el semblant pàl·lid; el quinto de rostre eixut, amb l’uniforme arrugat i si més no dues talles més gran; la parella que gairebé no ha via parlat, immòbil, agafats del braç pràcticament al llarg de tot el tra jecte tot i la incomoditat…

En alguns moments s’havia sentit fins i tot culpable per la xerrameca constant de l’Úrsula o per en Salvador, tan belluguet i inquiet.

És clar que ells eren joves.

Tanta energia…

—Encara no hi som?

La Carmen va endurir el to per primera vegada.

—Voleu seure?

—Feu cas a la mama —la va ajudar la Fuensanta.

La marxa del tren ja era molt suau. Els encreuaments de les vies, monòtons. La locomotora va llançar una última ranera en forma de núvol i després va semblar que quedava exhausta, emparada per la volta enorme de l’estació.

El llarg viatge havia arribat al terme final.

Com si vinguessin de l’altra banda del món.

—Ara sí, va, que el papa ens deu estar esperant. —Era l’ordre de posada en marxa.

L’home de la mirada fugissera i la gorra clavada fins a les celles va ser el primer a recollir la vella maleta lligada amb una corda, i enfilar cap a la porta de sortida. La dona dels ulls envermellits i el semblant pàl·lid va carregar sense ajuda les dues bosses enormes fetes amb fardells de roba. La parella unida i temorosa es va ocupar de dues maletes i un cistell cobert amb una manteta tronada. El quinto de rostre eixut, en canvi, se’ls va apropar. Havia dedicat força mirades a la Fuensanta i l’Úrsula abans de decantar-se per la primera, la més gran, ja molt feta.

Molt.

—Les puc ajudar?

—No, gràcies. Som quatre. Podem amb tot.

—Com vulguin.

Una última mirada. La Fuensanta va apartar els ulls. Vaixells a la nit. Com que era la més alta, es va ocupar de baixar les tres maletes i els dos fardells de la part de dalt. Quan van enfilar el passadís, el quinto ja no es veia per enlloc i el vagó s’estava buidant.

—Vigila, no hi donis cops, que no s’obrin i s’escampi tot per terra —va dir la Carmen al seu fill.

—Jo carrego aquesta, que és la que pesa més—es va oferir l’Úrsula.

—Deixa estar, ja la porto jo. Tu agafa l’altra i aquest fardell —va decidir la Fuensanta.

Van arribar a la plataforma, van baixar els tres esglaons i van posar el peu a terra. L’Estació de França era immensa i bulliciosa. Feia olor de trens i vida. Feia olor de màquines i temps.

Allà, en alguna banda, darrere les andanes, hi devia ser l’Antonio.

Quatre anys.

Una altra vida perduda.

La Carmen va alçar el cap, com si el pogués veure de cop i volta. La Fuensanta se’n va adonar i la va imitar. L’Úrsula i en Salvador, en canvi, contemplaven l’estació, el sostre alt, els contorns de la seva primera Barcelona, assimilant tota aquella descàrrega d’energia brutal que no oblidarien mai.

La Carmen va agafar un cop més les regnes.

—No us separeu, entesos?

Van caminar uns metres, no gaires.

La parella d’homes, seriosos, mudats, va sortir d’alguna banda.

No es van adonar de res fins que un els va tallar el pas i l’altre es va aixecar la solapa de la jaqueta per mostrar-los el distintiu.

—Papers.

—Com diu?

—Papers.

—El meu marit és…

—Senyora, papers. —El to va ser tallant.

Sec.

—Perdoni.

Va haver d’ajupir-se, deslligar el fardell, regirar les dues caixes de records, el més indispensable, perquè la resta s’havia quedat enrere. Quan es va aixecar els va lliurar tota la documentació que portaven a sobre. Inclòs el llibre de família.

—D’on vénen?

—De Múrcia.

—De quina banda?

—D’Isla Plana. Bé, de Mazarrón, encara que jo vaig néixer a…

—I els salconduits?

—Com diu?

—Que és sorda, senyora? Els salconduits.

—No tinc res més que això. —Va assenyalar el que li acabava de lliurar.

—Aleshores ens han d’acompanyar —va ordenar l’home, posant-li la mà al braç.

—Acompanyar-los? On?

—Ja ho veurà.

La mà es va convertir en una urpa. L’altre home va posar la seva a l’espatlla d’en Salvador.

—Escolti, venim a treballar… —La Carmen va sentir que un pes enorme li llastrava el cos i feia incongruents els seus mots—. El meu marit i el seu cosí ens han trobat feina, a les meves filles i a mi, perquè el nen estudiarà —va continuar—. Si em deixen que el vagi a buscar… Ell els ho explicarà. Tenim casa. Tenim on anar… Si us plau…

L’home li va clavar una estrebada. Ja no l’escoltava.

—Tu vigila que no arrenquin a córrer —va dir al seu company.

—Mama… —es va espantar en Salvador.

—Som-hi!

—No poden fer això… Però què passa? On ens porten?

—Per l’amor de Déu, no sé pas per què vénen tots aquí, pelats com rates. —No semblava que l’home s’adrecés a ella, sinó que parlava en veu alta—. Si els dóna per fer-ho en massa…

—Venim perquè aquí hi ha feina —va parlar per primera vegada la Fuensanta—. Allà només hi ha gana.

El primer home es va aturar. No va deixar anar el braç de la Carmen. Es va en

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Añadido a tu lista de deseos