L'ofici del mal (Detectiu Cormoran Strike 3)

Robert Galbraith

Fragmento

9788415631590-4

1

2011

This Ain’t the Summer of Love 2

No se n’havia pogut desenganxar tota la sang. Encara tenia una línia fosca com un parèntesi a la part inferior de l’ungla del dit del mig de la mà esquerra. Va començar a gratar, tot i que li agradava força veure-la: era un record de les satisfaccions del dia anterior. Al cap d’una estona de rascar infructuosament, es va ficar l’ungla ensangonada a la boca i va xuclar. El regust ferrós li va recordar l’olor de la cascada que havia ruixat les rajoles del terra, havia esquitxat les parets, li havia amarat els texans i havia convertit les tovalloles d’un color tirant a salmó — flonges, seques i pulcrament plegades— en uns draps xops de sang.

Aquell matí els colors semblaven més lluents i el món, un lloc més bonic. Se sentia serè i envigorit, com si l’hagués absorbida, com si s’hagués empeltat de la seva vida. Després d’haver-les assassinades, te n’apoderaves: era una possessió que transcendia el sexe. Fins i tot el fet de saber-ne l’aspecte que oferien en el moment de la mort representava una intimitat que ultrapassava qualsevol experiència que poguessin compartir dos cossos vius.

El va envair l’emoció en adonar-se que ningú no sabia el que havia fet ni el que pensava fer a continuació. Es va xuclar el dit del mig, feliç i assossegat, repenjant-se contra el mur tebi, sota el sol feble d’abril, amb els ulls fixos a la casa de l’altre costat del carrer.

No era una casa elegant. Més aviat era ordinària. Tot i així, sens dubte feia de més bon viure-hi que no el pis minúscul on la roba encarcarada per la sang del dia anterior encara era en unes bosses negres d’escombraries, esperant el moment de ser incinerada, i on refulgien els seus ganivets, després d’haver-los rentat amb lleixiu, encastats darrere el sifó de sota la pica de la cuina.

Aquesta casa, en canvi, tenia un jardinet al davant, una reixa negra i una gespa que s’havia de tallar. Hi havien ajuntat dues portes principals de color blanc, la qual cosa evidenciava que havien reconvertit l’edifici de planta baixa i dos pisos perquè tingués apartaments independents a dalt i a baix. Als baixos hi vivia una noia que es deia Robin Ellacott. Però, per molt que s’hagués proposat d’esbrinar-ne el nom, dins del seu cap l’anomenava la Secretària. L’acabava de veure passar per davant de la tribuna, fàcilment identificable pels cabells rossos.

Observar la Secretària era un extra, un plaent afegitó. Com que tenia unes quantes hores lliures, havia decidit anar a espiar-la. Era un dia de descans, entre les excel·lències del dia abans i les de l’endemà, entre la satisfacció del que s’havia acomplert i l’emoció del que passaria a continuació.

La porta de la dreta es va obrir d’improvís i en va sortir la Secretària acompanyada d’un home.

Sense apartar-se del mur tebi, va mirar carrer amunt decantant el perfil cap a ells, fent com si esperés un amic. Cap dels dos no li va parar atenció. Van enfilar el carrer l’un al costat de l’altre. Els va concedir un minut d’avantatge i va decidir seguir-los.

Ella duia texans, una jaqueta prima i unes botes de taló baix. Ara que li veia els cabells llargs i ondulats a la llum del sol, es va adonar que tenien un to una mica rogenc. També li va semblar detectar un punt de fredor entre la parella, sumida en el silenci.

Hi tenia traça a l’hora de clissar les persones. Havia sabut clissar i seduir la noia que el dia abans havia mort entre les sangonoses tovalloles de color salmó.

Els va seguir per aquell carrer llarg del barri residencial, amb les mans a les butxaques, caminant amb aire desmenjat, com si anés cap a les botigues, sense que les ulleres de sol que duia posades cridessin l’atenció en aquell matí tan clar. La suau brisa primaveral agitava els arbres amb delicadesa. Al cap del carrer, la parella va tombar a mà esquerra i es va incorporar a la concorreguda avinguda principal, flanquejada per blocs d’oficines. Damunt d’ell llambrejava el vidre de les finestres, reflectint el sol mentre la parella passava per davant de l’edifici del consistori d’Ealing.

Llavors el company de pis de la Secretària —o el nòvio, o el que fos—, polit i oferint un perfil de mandíbula quadrada, va parlar amb ella, que li va donar una resposta curta i no va somriure.

Les dones eren vulgars, mesquines, brutes i esquifides. Una colla de meuques amb mal geni que esperaven que els homes les fessin felices. No era fins que les tenies mortes i buides al teu davant que es tornaven pures, misterioses i fins i tot magnífiques. Llavors eren del tot teves i no podien discutir, ni forcejar, ni anar-se’n; eren teves i les podies tractar com et donés la gana. El cadàver de l’altra s’havia tornat tou i feixuc el dia abans, després que ell l’hagués deixat exsangüe: era la seva joguina a escala real.

Va seguir la Secretària i el seu nòvio a través de les concorregudes galeries comercials Arcadia, lliscant com un fantasma o un déu. El podien veure, els compradors de dissabte? O potser s’havia transformat, doblement viu, i li havien concedit el do de la invisibilitat?

Havien arribat a una parada d’autobús. Ell feia temps fingint que mirava l’interior d’un restaurant oriental, les altes piles de fruita de l’exterior d’una fruiteria, les carotes de cartró del príncep Guillem i Kate Middleton que hi havia penjades a l’aparador d’un quiosc, el reflex d’ells dos al vidre.

Estaven a punt d’agafar el 83. Ell no duia gaires diners a les butxaques, però s’ho estava passant tan bé espiant-la que encara no volia que s’acabés. Quan va pujar darrere la parella, va sentir que l’home esmentava Wembley Central. Va comprar un bitllet i els va seguir al pis de dalt.

Van trobar dos seients junts al davant de tot. Ell se’ls va asseure a prop, al costat d’una dona rondinaire a qui va obligar a moure les bosses amb el que havia comprat. De tant en tant, les veus de la parella destacaven enmig del murmuri dels altres passatgers.

Quan no parlaven, la Secretària mirava per la finestra, sense somriure. Ella no volia anar on anaven, n’estava convençut. Quan es va apartar uns quants cabells de davant dels ulls, ell es va adonar que duia un anell de compromís. O sigui que es casaria... Si més no era el que ella es pensava. Ell va ocultar un lleu somriure darrere el coll apujat de la jaqueta.

El sol càlid del migdia es filtrava per les finestres brutes de l’autobús. Una colla d’homes va pujar al pis de dalt i va ocupar els seients del voltant. N’hi havia un parell que duien una samarreta de rugbi vermella i negra.

Tot d’una va tenir la sensació que aquell dia radiant s’esfumava. Aquelles samarretes amb la mitja lluna i l’estrella tenien connotacions que no li agradaven. El feien pensar en una època en què no s’havia sentit com un déu. No volia que aquell dia de felicitat quedés embrutit i tacat per antics records, per mals records, però l’eufòria que sentia de cop i volta s’havia esvanit. Contrariat —la seva mirada va coincidir amb la d’un adolescent de la colla, que de seguida es va girar, neguitós—, es va aixecar i es va encaminar cap a les escales.

Un pare i el seu fill petit s’agafaven fort a la barra del costat de les portes de l’a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Añadido a tu lista de deseos