Una darrera temporada

Ruth M. Lerga

Fragmento

una_darrera_temporada-2

Pròleg

1833.

Dos nens discutien a l’enorme jardí d’una mansió de la ciutat.

—Quan sigui gran seré duc.

—És clar que ho seràs. Ara ets marquès i quan el teu pare es mori seràs duc. Parlo de què faràs per ser recordat.

—El meu pare no es morirà mai.

—Tots naixem i morim. Al teu pare li passarà. A tu i a mi també.

Va estendre l’espasa de fusta cap a ella.

—Retira-ho.

—Retira tu l’estúpida espasa.

—Has dit estúpida! Mai seràs una dama —se’n va burlar.

—I tant que no —va respondre la nena amb petulància. Amb nou anys la seva insolència era notable—. Seré escriptora.

—Escriptora? No ho seràs pas —el nen, d’onze, la va mirar amb desdeny. El seu orgull també començava a despuntar—. Seràs esposa i mare, com la teva mare i la meva. Les dones són esposes i mares, no pas escriptores.

—La meva mare escriu i coneix un bon nombre d’escriptores. Jo seré escriptora.

—No, seràs l’esposa d’algú i deixaràs de ser Miss Woodward perquè canviaràs de cognom. I si la teva mare es diu April i tu May, segur que a la teva filla li posaràs June—. La nena va ventar un cop de peu al terra amb disgust.

—Seré escriptora, no pas una dama.

—No, no ho seràs. Seràs una dama que es casarà i tindrà un munt de fills. Com a mínim deu.

—No, no ho seré.

—Sí, sí que ho seràs.

—No, no ho seré.

—Sí, sí que ho s…

Amb aquelles mans tan menudes va agafar un bon grapat de terra mullada i l’hi va ficar directament a la boca. El marquès no s’ho esperava i va tossir i la va escopir per intentar netejar-se, en va.

—Escolta’m bé, Alex. Seré escriptora i ni tan sols tu, que seràs duc quan el teu pare es mori, podràs evitar-ho.

I va fer mitja volta i va marxar amb aires de reina.

1839.

En aquell mateix jardí, propietat dels Illingsworth, rere uns rosers.

—M’han publicat uns contes.

—Te’ls ha publicat la teva mare.

—Què insinues?

El noi la va mirar amb displicència.

—No insinuo res. Afirmo que és ella qui els ha publicat.

—Podria haver-los enviat a qualsevol altra editorial i també els haurien publicat. Ja ho saps.

—No, no ho sé perquè no els he llegit.

—Te’ls vaig enviar per correu!

—Eton és exigent, i en breu aniré a Cambridge.

—No és pas Eton que t’exigeix. Perds el temps practicant esports i acudint a… a…

El somriure de l’Alexander es va eixamplar.

—Si no ets capaç de dir «seducció» mai seràs una bona escriptora de novel·les gòtiques.

—Jo no vull pas escriure novel·les gòtiques! Ni tampoc ho necessitaré. Fixa’t, per exemple, en L’abadia de Northanger…

—Tens raó, disculpa, tu només escrius contes per nens.

—Alex, t’ho adverteixo.

Li va agafar les mans amb força.

—Res de terra aquest cop, May. Les dames no llancen terra.

—No sóc cap coi de dama.

—Sí que ho ets malgrat la teva obstinació per embrutar-te la boca amb aquest vocabulari. El teu pare és tan marquès com jo i tu ets una dama, t’agradi o no. I una de molt bonica. Quan debutis, d’aquí un parell d’anys…

—Tres. I no penso debutar.

—I tant que ho faràs, i llavors deixaràs que un munt de tòtils t’afalaguin perquè només veuran la teva bellesa i no pas el teu caràcter endimoniat.

—No sóc bonica.

—Sí que ho ets.

—No, no ho sóc. Sóc escriptora i ja està.

—Ets una dama preciosa que quan debuti farà parar bojos tots els homes, que es tornarà cursi i vestirà amb sedes i un munt de llaços, i que es casarà i tindrà deu fills com a mínim.

Va intentar alliberar-se’n.

—No ho faré.

—Sí, sí que ho faràs.

—Maleït siguis, Alex, que et dic que no.

—I tant que ho faràs. Au! —la va deixar anar quan va sentir un cop de peu a la canyella—. Algun dia deixaré de considerar-te una dama i m’hi tornaré.

—No sóc cap refotuda dama —va cridar mentre se n’allunyava corrents.

Londres, 1842.

Estimat Alex:

La temporada està a punt de finalitzar. Jo tenia raó. No m’he casat. Això sí, els balls i els vestits m’han atret, però tal com vam parlar el març, jo tenia raó i tu t’equivocaves: segueixo soltera.

Publicaré la meva primera novel·la. Res dels contes que tant menysprees. I no, tampoc és gòtica: és una història d’amor preciosa entre una criada que es queda embarassada per culpa de les atencions no desitjades del fill de la seva senyora i és expulsada i recollida per un sacerdot que la cuida i del qual s’enamora.

Si se t’ocorre insinuar que la meva mare es va quedar embarassada quan era criada… No t’ho perdonaria, Alex.

Teva, per molt que et molesti,

May.

Cambridge, 1842.

Estimada May:

Jo tenia raó. Ets la més bonica i tant la meva mare com el meu germà m’han dit que ja has rebut almenys cinc propostes de matrimoni. Potser has guanyat una batalla, però perdràs la guerra; no et pensis que els teus pares t’ho permetran sempre: et casaràs; et casaràs i et canviaràs el cognom i tindràs deu fills.

Pel que fa a la novel·la, no hauries de saber res d’embarassos. Encara més, et recordo que el Nadal, a casa l’oncle Richard, seguies sense atrevir-te a dir la paraula «seducció». T’ho repeteixo: no has publicat cap novel·la, ha estat la teva mare. Algú que se suposa que és experta en lletres hauria de saber-hi veure la diferència.

No seré mai teu, sé que ho lamentes,

Alex.

Turquia, 1847.

Estimada May:

Sento que la meva resposta arribi amb tanta demora. Ha passat tant de temps des de l’última carta? És cert, vam marxar de Nàpols fa divuit mesos.

No penso felicitar-te per seguir soltera amb vint-i-tres anys ni per haver publicat la teva cinquena novel·la quan em consta qui ha tornat a autoritzar-ne el llançament.

I no, jo tenia raó. Ets una dama. I si no has trobat espòs és perquè els homes anglesos som prudents i no volem que una intel·lect

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Añadido a tu lista de deseos