Si m'escollissis

Elizabeth Urian

Fragmento

si_mescollissis-1

1

Escòcia, 1900

L’Ewan McDougall va fer unes passes amb fermesa pel passadís silenciós fins arribar a una petita habitació plena d’estris, capes, barrets i sabates. Es va asseure a un banc de fusta i va començar a treure’s les botes plenes de fang. A l’instant va aparèixer un criat, però l’Ewan va refusar la seva ajuda, ja que ell sol era perfectament capaç de canviar-se les botes.

—On és la meva mare? —va preguntar al cap d’uns segons, quan ja estava llest. En portava una de cap i no volia postergar els seus desitjos un altre dia per tal de no sortir-ne ferit.

Tot plegat era estrany. La seva ment es distreia amb freqüència, recordant els seus ulls i el bell rostre amb què Déu l’havia beneïda. Però tot era complicat i ell no volia pensar-hi més, encara que havia de fer alguna cosa per tal de solucionar aquella inquietud.

—Al saló gran, senyor McDougall —va contestar el criat, abans d’agafar les botes brutes per netejar-les, raspallar-les i polir-les.

L’Ewan va encaminar-se cap al saló, però aquest cop els seus passos eren molt més vacil·lants, com si li costés enfrontar-se al que vindria a continuació.

En certa forma, sí que li costava.

—Mare... —va murmurar amb solemnitat.

Es va acostar a la llar de foc encesa. Allí, la Deirdre McDougall cosia asseguda en una butaca.

Ella va aixecar el rostre i els seus llavis van dibuixar un dolç somriure.

—Fill, has tornat aviat.

L’Ewan li va besar la galta i, tot seguit, va buscar una altra butaca per moure-la fins a situar-la al costat de la d’ella.

En aquell moment va sentir la calor que desprenien les flames; una sensació ben agradable.

—La reunió amb els arrendataris de Lanark Hill ha estat curta.

—Tot bé? —es va interessar ella.

L’Ewan va assentir lentament amb el cap.

—Res que ens hagi d’amoïnar —va dir sense concretar—. Els maldecaps habituals.

—El teu pare ho voldrà saber tot.

L’Ewan va sospirar amb profunditat.

—Ja ho sé.

—Però té molta confiança dipositada amb tu —matisà la seva mare.

En Liam McDougall es refiava del criteri del seu fill i de la forma amb què portava els assumptes relacionats amb les propietats. No obstant això, com a cap de família no podia evitar supervisar les seves decisions per intervenir-hi, si es donava el cas. L’Ewan tenia les seves pròpies tasques, encara que de vegades no pas l’última paraula. I sí, potser s’enfurismava quan minaven la seva autoritat. Amb tot, després sempre reflexionava, recordant que allò que l’envoltava pertanyia al seu pare. Algun dia seria seu, si bé de moment tocava sotmetre’s.

Va decidir deixar aquell assumpte de banda. Al cap i a la fi, no portava enlloc.

L’Ewan va desviar la mirada cap al teixit que la seva mare tenia entre mans.

—No t’avorreixes, aquí sola?

Els ulls de la Deirdre McDougall somrigueren.

—Mai —va declarar—. Saps que no m’encarrego tan sols de les qüestions domèstiques del castell. És la meva obligació cuidar de la gent que viu i treballa sota el nostre sostre, però també dels peons que s’ocupen de les nostres terres. S’ha de procurar —prosseguí— alimentar bé a tothom i aconseguir-los un bon lloc per dormir... —va deixar la frase a l’aire i va observar tendrament el seu fill—. No es tracta només de cobrar pels arrendaments o les collites i deixar-los a la seva sort. De vegades, s’ha de treure el costat més caritatiu. Ja saps en quina delicada situació es troba la Sorcha Finley després de la mort del seu marit. És molt jove, tot i que no podrà tirar la granja endavant si només compta amb l’ajuda de la seva sogra.

—Per aquesta raó li hem buscat dos homes que faran les feines més pesades. Si es sap administrar bé i les collites són propícies, se’n sortirà i podrà pagar a temps.

—Oh, Ewan —es va lamentar la seva mare—. No pots pensar sempre en les finances.

—Per què no? —va replicar d’immediat—. El pare vol que aprengui a portar les propietats dels McDougall i fer que siguin rendibles.

—Em sembla un motiu excel·lent perquè ens beneficia a tots. Ara bé, els nostres arrendataris de vegades tenen dificultats. Ja ets gran: has de decidir si vols involucrar-te amb la comunitat o deixar que sols t’importin els diners. La Sorcha es passa el dia al camp, igual que la seva sogra. Creus que té temps per pensar en la criatura que està a punt d’arribar? —va alçar les parpelles i el va mirar amb deteniment—. És per això que ajudo amb el que puc. He aconseguit una mica de roba pel nadó. Algunes peces estan en bon estat i d’altres necessiten ser sargides.

L’Ewan se’n va sentir orgullós.

—Ets molt bona.

La seva mare encongí les espatlles.

—Com t’he dit abans, no m’avorreixo.

—Però una mica de companyia t’aniria bé, no? Ara que els meus germans ja són grans.

Les parpelles de la Deirdre McDougall van baixar lleugerament.

—On vols anar a parar? —va preguntar amb suspicàcia, d’una manera que va fer que l’Ewan se’n penedís. Ell volia dir-ho amb naturalitat, si bé no sabia com fer-ho.

—Glenrow no té pas gaire vida social. Vull dir... —va dubtar—. No trobes a faltar Londres?

—Si fa trenta anys que visc a Escòcia!

—Que no té el mateix bullici —va recordar-li.

—M’agrada Londres. És clar que sí. Passar-hi algunes setmanes, veure família i amics, assistir a algun sopar elegant... Però amb això en tinc prou. Escòcia és casa meva i hi sóc feliç.

—Això ja ho sé.

L’Ewan es va rascar el cap. No estava aconseguint el que volia.

—Llavors?

—Trobo que seria agradable comptar amb una mica de distracció, encara que sigui per uns dies. Unes visites, potser.

L’Ewan veia com la ment de la seva mare bullia d’intriga i expectació alhora.

—En qui estàs pensant? —va preguntar amb suavitat.

—Amb ningú amb particular —s’afanyà a aclarir ell, encara que no tenia sentit negar-ho. Ella el coneixia bé: l’Ewan no era amant de les converses supèrflues a menys que l’ocasió ho requerís, que no era el cas—. Es tracta d’un suggeriment.

—No m’ho crec, fill. Pots explicar-me què està passant? —va voler saber amb certa impaciència a la veu.

Podria?, es va preguntar ell. Costava, li feia vergonya confessar tot allò.

—Doncs bé... —va callar durant un instant, resant per no posar-se vermell. No era pas un home tímid, però algunes qüestions eren difícils d’expressar en veu alta a la seva mare—. Aquesta temporada —va prosseguir—, hem estat a Londres.

—Endavant —el va animar a continuar.

—Per què?

Ella va arrugar l’entrecella, buscant un sentit a l’actitud estranya del seu fill.

—Si ja ho saps... —va contestar amb un to paternalista—. El meu pare em va obligar a casar-me amb el teu, temps enrere. Només de pensar-ho, quan ho vaig saber, em va fer esgarrifar. Per mi, en Liam McDougall no era més que un escocès qualsevol que, en certa manera, havia de carregar amb mi per un deute. I quan ens vam conèixer... —va deixar la frase inacabada, ja que no volia perdre’s en els records—. Po

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Añadido a tu lista de deseos