I
I
M’has dit que vols saber la meua edat.
Jo visc només des del dia que et vaig
temptar els pits i les cuixes al cine
—el Metropol: ho recorde ben bé—
i vaig sentir, agraïda, una mà
que vacil·lant també em cercava el cau.
Des de llavors comencen els meus dies.
Tu deus saber quina és la meua edat.
T’estime molt. Sense tu no sé viure
ni sé què fer amb aquest tros de carn
a l’engonal, que de sobte se’m dreça
iradament, imperativament.
II
Els pits menuts, la boca i els ulls grans,
llargues les cuixes fluvials, indòmites.
¿Com no arribar el teu nom als meus versos,
el nom voraç, que recorde amb amor
i amb un espant que mai no sabré dir?
Aquelles nits, la fosca de l’hivern,
la soledat gran de la Malvarrosa,
el monument de Sorolla malmès,
dispersos blocs de pedra on féiem cau,
féiem l’amor i féiem tantes coses,
prop el camí que anomenen de Vera.
El teu amor, d’innocent aparença,
més delicat que un objecte de vidre,
emporuguit com un ocell mullat,
dintre l’abric, car tenies gran fred,
s’esdevenia criminal de sobte:
sorgien dents invictes, ferocíssimes,
i crits també, d’aquella boca gran,
amb manaments i brusques exigències,
severs dictats de reiterades copules.
Sentia por a les nits a la sorra,
dins la remor de la mar, planetària.
S’enduia el vent cap a ninguna banda
els teus grans crits, el furor que et prenia.
Llavis plegats, amorosíssims, castos,
castos els ulls que miraven a terra
i aquell abric que celava tals béns.
El veïnat que així et veia alabava
comportaments de molt difícil òrfena.
Calle el teu nom, car han passat uns anys
i algú m’ha dit, no sé qui, que ets vídua.
Aquelles dents que jamés perdonaren,
aquell amor de foscos manaments,
d’ungles, d’arraps, i després el silenci,
mentre ens cobria la remor del mar..
El teu record, després, m’ha perseguit
com pels cantons, els carrers i les places:
sols ha bastat que et recordàs de sobte.
Alguna nit, a deshora, he tornat.
He trepitjat amb pas greu els indrets
d’aquell amor al·lucinat, salvatge,
i he recordat aquells fets amb respecte
i m’he assegut, molt absurd, en un còdol.
Guaitava, en va, el llum d’un cert balcó.
Sortosament mai no el vaig veure encès.
Tot ha passat, tot ho ha esborrat la mar,
com els senyals d’aquell amor, uns cossos.
Et deixe ací, agraït, el record.
L’has de sentir, molt dolgut, com un glop
d’esperma, gran, que no ha entrat al teu ventre
i inútil jeu en un tros de paper,
exactament com inicialment
jeia en el teu mocador al cinema.
¿Com t’ho apanyes, si m’han dit que ets vídua?
III
Invoque els déus i ningú no m’escolta.
Molt els he ofès tot al llarg dels meus dies.
Me’n penedesc. Però com interrompre
el delitós i furiós camí?
Com he d’obrar, si m estime la vida
i envege el cos que lleugerament passa
i sent dolor de no dur-lo al meu llit?
Com ho faré sense l’ajut dels déus?
Jo sol no puc, i com el gos que arrenca
el trist cordill que el subjectava salte
i molt voraç em precipite als dies.
Qui retindrà per més temps el vaixell
segur al port, si la tempesta és gran?
Arrencarà furiós les amarres
o es desfarà d’un cop contra les pedres.
IV
Molt sovint pren l’amor figura obscena
i això li ve d’incògnita matèria.
El seu començ és amable i gentil
de compliments sincers i delicats.
Pense que rau l’amor en tals moments
de mots incerts i grata companyia,
necessitats i desvalgudes presses.
Però vol més i necessita més,
i com més té més encara demana
i així que ho té novament insisteix,
i arriba un jorn, que hom considera el cim,
que aquell amor embruta mans i teles.
Potser aquell moment, que hom creia el cim,
siga el començ d’un trist davallament.
Però ningú no li trau l’alegria
molt principal d’allò que ha conquerit.
Passats els anys, i en recordar-ho, pensa
aquells obscens i molt íntims treballs
predominants per sobre tota cosa
i ignora aquells, castos, que el precediren.
Malgrat això, jo he arribat al moment
que agraesc més els delicats principis.
Però és potser perquè ho he conegut
i ho he tastat fins a les acaballes.
No em clave en bucs. Defugiré, covard,
aclariments que em farien gran dany.
V
Enyore molt, amb tot el cos i l’ànima,
el jorn aquell que vaig prendre uns gesmils
i els vaig posar, trèmul, als teus cabells.
Els vaig furtar, en passar, d’algun hort.
Enyore molt, vull dir, una innocència,
un lloc perdut o possibilitat,
encara cast i molt segur amant.
Per què no em vaig morir aquell moment?
Em vas mirar. Et creuaven els ulls
ocells petits de tremolosa festa.
No ens vam dir res durant tot el trajecte,
ric d’alguns béns que ignoràvem encara,
cor sense fel i amor a didals d’aigua.
Si hagués sabut, n’hauria posat d’altres
en el melic i en el trau del teu sexe,
i àdhuc al cul. Hauria estat bonic.
VI
Amb un amor de fosca majestat,
amb un amor de tractament de vós,
amb un amor que ignora al dematí
la fosca nit i guarda les distancies
—no goses mai prendre’t cap confiança,
qui t’has pensat que sóc jo, qui ets tu?—,
amb un amor de dignitat obscena
—jo no sé a què et refereixes ara,
calla’t, més val, no m’embrutes, m’ofens—,
amb un amor de pactes vellutats,
de cafè amb llet i carregat de sucre,
de pauses grans i costums sereníssims,
mirant enllà com transcorre la vida,
considerant que el passat fou millor
—¿