Pròleg

Habitació 113 - A.V. Cortázar.

El comissari Torres va inclinar el cap...

L’Álex va deixar de teclejar, es va fregar el pont del nas i va tornar a fixar la vista a l’ordinador.

El comissari Torres va inclinar el cap i va mirar amb deteniment a...

Va tornar a parar.

Portava una hora davant de la pantalla i només se li havia acudit el títol, el nom amb què publicava i aquella frase.

—I a qui cony mira, el comissari?! —va acabar per cridar-li a la pantalla, com si ella tingués la culpa del seu bloqueig.

Va tancar el portàtil d’un cop sec, es va aixecar i es va acostar al moble bar per servir-se un whisky. Potser estant borratxo li tornava la inspiració. No es comentava que alguns pintors moderns, i no tan moderns, havien creat les seves millors obres sota els efectes de les drogues o l’alcohol?

Doncs que no fos per no intentar-ho.

Abans, de fer el primer glop, però, va deixar el got sobre la taula, fastiguejat de si mateix. Ni begut com un lladre seria capaç d’escriure res decent, per què enganyar-se. Estava fet un nyap en el pla imaginatiu, era incapaç d’enfilar dues frases seguides, les seves Muses se n’havien anat de vacances —com deia la cançó del Sabina—, i les molt desgraciades no tenien pinta de tornar.

Altres vegades s’havia encallat, com qualsevol escriptor, però aquests lapsus no li havien durat més d’un parell de setmanes. Ara, aviat faria sis mesos.

Estava fumut, fi de la història. Tot per aquella...! «Millor deixar a part els adjectius, noi», es va dir intentant calmar-se. Va comptar mentalment fins a deu, va seguir fins a vint aspirant pel nas i expulsant l’aire d’una bufada lenta, va arribar fins a trenta... i va esclatar.

—Malparida!

Collons! Que a gust que s’havia quedat després de deixar-ho anar. Per molt que ell no s’avesés a utilitzar certs insults que de vegades denigraven més qui els deia que a qui anaven dirigits, la Vanesa Ruiz de Verdejo i Gómez de Ayala, nom altisonant com pocs!, s’ho ben mereixia.

S’ho havia guanyat amb escreix.

I a pols. Més a pols que els gimnastes que fan el Crist a les anelles sota l’atenta mirada dels jutges que els han de puntuar. Per culpa seva havia entrat en una fase de la qual no es veia capaç de sortir i la seva ment estava més fofa que un ou escalfat.

Deixar-lo plantat dos dies abans del casament! Ni més ni menys. Així, com qui no vol la cosa. Per la cara. Ni tan sols havia tingut la decència de dir-li que tot s’havia acabat mirant-lo als ulls, després de tants anys. Per l’amor de Déu, si sortien des de l’institut! Ah, no! La Vanessssita, com l’anomenava la seva mare, va actuar com els comandos: sense fer soroll. Amb premeditació, traïdoria i nocturnitat. Ningú va imaginar el que estava tramant fins l’escàndol. A ell li havia quedat, a part de la cara de beneit i la ràbia de saber-se burlat, el merder de presentar-se davant el capellà per dir-li que el casament s’anul·lava, passar la vergonya d’avisar un a un els convidats, cancel·lar el sopar del restaurant, rescindir la reserva d’hotel en el qual anaven a passar una suposada nit de noces de pel·lícula i oblidar-se del viatge a l’illa de Mahé, on van planejar tantes vegades aquells deu dies estirats a la platja de Beau Vallon o bé bussejant.

No li feia mal la pasta que li havia costat la broma. Li feia mal saber-se enganyat, haver estat víctima d’una dona sense escrúpols que li havia plantat unes banyes que ja voldria la ramaderia Miura.

Podria arribar a reconèixer que desfer-se de la mare de Vanessa havia suposat un alleujament i dels grossos.

Això sí, la seva ex li va enviar una nota. Ja veus tu quin detall!

Carinyet, sento haver d’acomiadar-me així, però crec que és el millor per als dos. Les coses, com més aviat es facin, són més fàcil per a tothom. He tingut una mena de revelació: tu i jo no hauríem estat feliços. No hi ha passió entre nosaltres, només ens hem adaptat l’un a l’altre al llarg dels anys. Me’n vaig. Quan t’arribi aquesta carta ja seré a París. Lamento deixar-te sol amb totes les explicacions. Espero que siguis feliç. Petonets.

Una revelació? Així que la mala pècora havia tingut una revelació? És clar que sí: de metre i mig d’alt, flac com un pal d’un pinxo, ros destenyit, ulls de xai degollat i somriure d’anunci de pasta de dents, l’únic que tenia de decent, el paio.

Es deia Rosendo Devoix i era francès.

I pintor.

Pintava uns quadres que no hi havia fill de sa mare que els entengués, que l’Álex havia pogut entreveure al seu estudi quan va tenir el detall de convidar-los a prendre una cervesa. Segurament aleshores ja estava embolicat amb la Vanesa. Totes les obres eren iguals: fons negre i la creu de diferent color en una cantonada o al centre de la tela, l’únic tret que les distingia. Pel seu classicisme, els quadres eren un horror, però hi havia qui els hi comprava i d’això vivia, aquell bona peça.

De totes maneres, que Déu deslliurés l’Álex Vílchez d’anar en contra del gust dels consumidors. Al capdavall, ell bé que s’enduia algun benefici dels que llegien novel·les de suspens.

El cas era que en Rosendo pintava. I devia ser aquest glamour i aquest aire bohemi que l’envoltava el que havia enlluernat la senyoreta Ruiz de Verdejo.

Mai se li hauria acudit pensar que aquest tipus i la Vanessa...

Ja se sap que en tota comunitat de veïns hi ha una tafanera, doncs va ser ella qui li va confirmar que la seva xicota, ja exxicota, havia marxat amb el francès.

—Que jo els he vist sortir a les cinc de la matinada d’amagat, escolti, senyor Vílchez. Que anaven carregats amb maletes. Que els he sentit dir que no arribaven a l’avió, rient com dos adolescents...

Les tafaneres venen incloses amb la compra d’un pis, igual que donar-se d’alta de la llum, el gas i l’aigua. Ara bé, què feia la veïna a aquelles hores enganxada a l’espiell de la porta era un misteri similar al de la construcció de les piràmides d’Egipte, per molt que a ell li hagués servit per assabentar-se de qui era el rival quan, després de la ruptura, es va presentar a l’apartament de Vanessa a recollir el seu altre portàtil. La resta de les coses que hi tenia li importaven un rave, la mare de Vanessa podia cremar-les o regalar-les. Fins i tot fer-les servir. Amb la mala llet que gastava la bona senyora, els seus calçotets Calvin Klein li quedarien de meravella, molt millor que a ell.

No hi volia pas entrar, al seu niuet d’amor, ni tan sols per endur-se la seva roba, però el portàtil no el deixava ni de conya: hi tenia dades importants per la seva feina.

Volia entrar a l’apartament, emprenyat com una mona, per descomptat, després de l’informe policial de la veïna, sencer, comportant-se amb elegància, dient-se que a Vanessa i al tal Rosendo podien donar-los per on els cogombres eren més amargs, tenien la seva benedicció. Perquè ell no volia pas fastiguejar la vida a un nena i a un pallús francès, per molt pintor bohemi que fos.

Anava decidit, sí, a sortir de l’apartament com un home fet i dret.

Però això no va ser fins que va entrellucar el marc de plata que descansava sobre la consola de l’entrada, que exhibia una preciosa valquíria de cabells daurats i ulls tendres tirant un petó a la càmera. O sigui, a ell.

Se li va disparar la ira i va acabar escombrant amb el braç tot el que hi havia al moble.

D’això feia ja sis llargs mesos.

Va ser un cop baix i molt dur, però hauria d’haver començat a superar-ho. Tothom l’hi deia. Que si el temps ho cura tot; que si ella no el mereixia; que millor que se n’hagués anat abans del casament que després; que si trobaria una dona que l’estimés de veritat; que si noies n’hi havia més que llonganisses... Que si un clau en treu un altre.

Per què la gent feia servir sempre les mateixes frases per intentar animar algú a qui acaben de deixar plantat?

Malgrat el suport dels amics, no s’havia recuperat. El seu orgull no s’havia recuperat. Ara, en fred, s’adonava que la Vanesa tenia raó: no estaven fets l’un per l’altre, mai hi havia hagut passió, simplement havien continuat amb una relació còmoda per les dues bandes. El pitjor no era haver trencat amb ella, sinó com l’havia afectat a la feina. Havia d’entregar una novel·la a la seva editora i havia estat incapaç de passar de la primera línia. El seu cervell estava sec com la moixama, només podia pensar en com s’havien esfumat les seves perspectives de futur i en com havia de començar de zero.

La seva carrera d’escriptor estava molt perjudicada.

Carros de foc, de Vangelis, sonant a tot drap al mòbil, el va sobresaltar. Va allargar la mà per agafar-lo.

La Pepa.

La que faltava!

—Digues —sec, sense ganes de parlar i molt menys d’escoltar el que la seva editora li diria, perquè ja ho sabia.

—Com ho portes, Álex?

—Bé, doncs aquí estem, sobrevivint —va contestar, certament sorprès, creient que s’interessava pel seu estat d’ànim.

—Em refereixo al teu llibre.

—Ja deia jo.

—Suposo que estaràs a punt d’acabar-lo. Si poguessis enviar-me el manuscrit a finals del mes que ve, molt millor. Ja saps que ha de passar per les mans de la Lorena, hauràs de revisar les galerades, cal...

—Em sap greu, però no t’enviaré cap novel·la, Pepa. Deixo d’escriure.

Silenci.

—M’has sentit?

Res. No la sentia ni respirar.

Va començar a preguntar-se si no li hauria vingut un atac. Caram! La veritat és que havia estat molt brusc deixant-li anar la notícia així, de cop i volta, sense preparar-la. La Pepa estava menopàusica perduda, vivia a cop de ventall i les emprenyades no se li posaven gens bé, es contracturava de cap a peus cada vegada que n’agafava un.

—Pepa. Estàs bé?

Silenci.

—Pepa!

A l’altre costat de la línia va sentir perfectament la ziga-zaga, ziga-zaga, ziga-zaga del vano movent-se amunt i avall. Bé, almenys no podrien culpar-lo d’homicidi involuntari.

—Però tu ets imbècil o què?! —seguia viva, només calia sentir-la cridar com una peixatera—. Vull aquesta novel·la ara mateix! Em sents? No em diguis que has estat ocupat o que t’han fet la punyeta i no tens ganes d’escriure. El que tens és un contracte signat i per una bona quantitat d’avançament.

—Si hagués de menjar amb el que em pagues per les novel·les, ho veig negre —es va queixar—. Ho sento, però no...

—Desperta, carinyet.

El seu to havia canviat de sobte, com per art de màgia. La Pepa Soto podia cridar com una energúmena i, en cosa d’un segon, convertir-se en la gallina que té cura dels seus pollets. No, no era un desgavell hormonal pels canvis al seu organisme, és que tenia mala llet, però molta mala llet i s’enfilava per les parets a la mínima, tot i que també era una ànima bondadosa que sempre intentava ajudar els que s’estimava. I a ell, se l’estimava. L’Álex sempre havia tingut el seu suport, havia estat el seu suport des que li va lliurar la primera novel·la, vuit anys enrere. Era, el que es diu, el seu nen mimat.

—Álex, rei, han passat sis mesos. Si segueixes atabalat per la ruptura, deixa de donar-hi voltes, aquesta idiota de Vanessa no tornarà, ni falta que et fa. Ximple ho series tu si, quan ho faci, li obrissis els braços. Estàs millor sense ella. Oblida-la d’una punyetera vegada, surt i diverteix-te. I escriu. Sé que no et dic res de nou, però aquesta estúpida no t’anava bé. Per l’amor de Déu, si tot el que llegia eren revistes de moda!

—Sé el que en pensaves, però és que encara em fa mal.

—No t’enganyis. El que et fa mal és el teu amor propi trepitjat. Escriu i se’t passarà.

—Pepa, m’he quedat sense idees, sóc incapaç de trobar una mica de suspens. De veritat, no podré complir els terminis, és impossible a hores d’ara. Sé que et creo dificultats amb...

—Oblida’t d’això! No t’asseguraré pas que estic fent salts d’alegria, com et pots imaginar, perquè tenia previst un llançament especial, però qui em preocupa en realitat ets tu.

—Gràcies.

—Ni gràcies ni res. Tu ets la gallina, sense tu no hi ha ous d’or, nineta dels meus ulls —va replicar, mofant-se’n amb afecte—. A més, no pots deixar d’escriure, sé que és important per tu.

—Ho és.

—Vine a veure’m a casa. Parlarem una estona, ens beurem tot el moble bar si cal i trobarem una solució. Avui m’oblido del sandvitx vegetal i preparo qualsevol cosa. A les tres, si et sembla bé.

—Pepa, no crec que...

—A les tres i mitja millor, que he de revisar uns papers.

Tot seguit va penjar, sense donar-li opció a rèplica.

No li venia de gust anar a casa de la seva editora. En realitat, no li venia de gust sortir enlloc, gairebé no havia trepitjat el carrer en els últims sis mesos, intentant escriure alguna cosa mitjanament decent. Però tampoc tenia res a fer, veient que no li venien idees. Potser xerrar una estona amb la Pepa l’animaria; era la millor aixecant la moral.

Va fer un cop d’ull al rellotge. Gairebé la una. Necessitava escapar-se, la casa li queia a sobre i el maleït ordinador, tancat, només li recordava la seva incapacitat creativa. Es va aixecar va anar a l’habitació a vestir-se.

Capítol 1

Va prémer amb força el ram de tulipes, les flors preferides de la seva mare, empresonant alhora una ràbia sorda que li omplia el pit i corria el risc de vessar perquè allà, davant seu, destacant sobre el blanc del marbre de la llosa, com una burla, descansava un altre ram gairebé idèntic al seu.

Una vena va començar a bategar-li perceptiblement a la templa esquerra. Va serrar les dents per retenir la paraulota que pugnava per alliberar-se, visualitzant mentalment el hieràtic rostre del seu pare.

Com gosava?

Com tenia la barra d’honrar-la amb flors? Ara? Gestos com aquest hauria d’haver-los prodigat en vida i, no obstant això, quan la seva dona el necessitava més que mai, quan la malaltia l’estava consumint, s’havia comportat com un autèntic cabró. I ara li portava tulipes?

Li van entrar unes ganes boges d’agafar el ram que havia deixat el seu pare, perquè sens dubte havia d’haver estat ell, i trepitjar-lo. Va fer un esforç titànic per calmar-se. Per molt que pensés que Miguel Vílchez Laguna no es mereixia ni que el mirés a la cara, sabia que la seva mare l’havia estimat fins la seva mort, així que es va limitar a dipositar la seva ofrena als peus de la tomba, passar la punta dels dits pel nom gravat i escampar la boira. La pau que havia anat a buscar al cementiri s’havia convertit en mala llet i, d’altra banda, tenia el temps just per arribar a la cita amb la Pepa.

Recorria l’avinguda que el portava a la sortida quan el cel encapotat va començar a deixar caure una lleugera pluja que, abans que tingués temps d’arribar a les portes, ja s’havia convertit en una cortina d’aigua. Apujant-se el coll de l’abric, va arrencar a córrer amb l’esperança de trobar un taxi abans d’acabar xop, amb la xamba de distingir la llum verda que exhibia un que s’acostava. Va alçar el braç, el conductor el va veure, els intermitents del cotxe van parpellejar i Álex hi va fer via.

Quan gairebé hi era, una noia enfundada en una gavardina fosca va passar pel seu costat com una exhalació i va obrir la porta del vehicle.

—Però què dimonis...! Ei, escolti...!

Ella, amb un peu a dins, el va mirar de dalt a baix, el va obviar, s’hi va asseure i va intentar tancar la porta.

L’Álex no ho va permetre: la va aguantar, i a continuació va increpar-la amb cara de pomes agres.

—Escolti, aquest taxi l’he cridat jo i venia cap a mi.

—Em sap greu el malentès, cavaller. A Gran Vía, si us plau —va demanar la noia mentre s’escorria els cabells mullats que se li enganxaven a la cara.

—Em sap greu, però el cavaller es queda, senyoreta. Surti, si us plau, i busqui’n un altre.

La noia, que no s’esperava una reacció tan decidida i, d’altra banda, amb una veu tan agra, es va quedar una mica descol·locada. Aquesta vegada el va mirar, per dir-ho així, com ara plouen figues, i ell es va adonar que potser s’havia passat de mal educat, i fins i tot va lamentar haver actuat amb tan poca delicadesa. Però només durant un segon. Perquè portava un dia espantós, tenia pressa i l’emprenyada que havia agafat per les flors del seu pare li havia disparat l’adrenalina. I perquè, a més, s’estava quedant xop i l’aigua se li colava pel coll de l’abric. No estava, doncs, per consideracions.

Ella no va baixar del burro, ans al contrari. Les maneres desagradables amb què ell s’hi havia adreçat semblaren activar la fera que portava dins.

—Ves-te’n a pastar fang, maco! —li va dir, mentre intentava tancar la porta.

Durant un instant va haver-hi un estira-i-arronsa en el qual tots dos van lluitar pel control, sota la mirada estupefacta del conductor del taxi. L’Álex, conscient que ella no desistiria, va fer la volta al vehicle i va entrar per la porta de l’altre costat. Per tossut, ell! La noia havia quedat parada.

—Escolta! Però què fas?

—Al carrer Ibiza, mestre. Li donaré una bona propina si arribem abans de dos quarts de quatre.

—Jo no vaig a...

—Hi vaig jo. Si no t’agrada la ruta, baixa, princesa.

—Ets un... un...

—Un què?

—Un imbècil total!

—Segur que ets de les que després va dient que ha estudiat amb les Ursulines.

—A tu t’importa un rave on hagi estudiat jo, tros de soca. Fes el favor de sortir del cotxe, arribo tard a una cita.

—Vaja! Així que has pogut entabanar algun pobre incaut perquè suporti el teu vocabulari d’insults inacabable.

—Coi de...

—Bé, bé, bé, prou! —es va veure forçat a intervenir el taxista, cansat ja de tanta brega—. Per mi poden matar-se, estan al lloc més indicat per estalviar el recorregut al cotxe fúnebre, però compte amb la tapisseria que encara no he acabat de pagar el taxi. Així que, si no els fa res, posin-se d’acord. A mi tant m’és si comparteixen viatge. Això sí, necessito saber si baixo o no la bandera i cap a on anem.

—Baixi-la. A Gran Vía.

—Baixi-la. Al carrer Ibiza.

—Ok. El taxímetre comença a comptar— i va arrancar—. Llavors primer a Ibiza i, des d’allà, a Gran Vía.

—Això sí que no —va saltar ella—, em desviaria de la meva ruta.

—Doncs em temo que t’hauràs d’aguantar, perquè jo no faré cap excursió per mig Madrid pel caprici d’una boja que assalta la diligència.

—El sent? Què diu? Pari ara mateix!

La frenada va fer que gairebé caiguessin de morros contra els seients davanters. El taxista va acabar per fer mitja volta i adreçar-los una mirada plena de bilis. Feia vint anys que es guanyava la vida amb el taxi i havia vist de tot, però no recordava dos tarats com els que se li havien colat al cotxe aquella tarda. O posava ordre ell mateix o s’hi estarien fins una pel·lícula del Torrente guanyés un Oscar.

—Fora tots dos.

—Però, escolti...

—Que fa broma?

—O es decideixen d’una vegada o baixen del taxi —l’home es va mantenir ferm—. Escoltin: avui he aguantat dues velles xafarderes que s’han passat tot el trajecte protestant, diversos yuppies creguts dels que ni et diuen bon dia, un borratxo, un presentador de televisió que es creia Déu, i he hagut de fer malabarismes entre el trànsit perquè una noia no parís aquí dintre. No estic per orgues, no sé si m’explico —va veure’ls assentir, ara callats i a l’expectativa—. Doncs ja està tot dit. Repeteixo la pregunta: on anem?

La noia va dedicar a l’Álex una mirada que era pur verí, es va posar el cinturó i va acabar per claudicar. No podia passar-se la tarda discutint amb aquell idiota, perquè la veritat era que durant la disputa no havia passat ni un sol taxi lliure i amb metro o autobús no arribava a temps ni de conya. Preferia suportar aquell tipus que la ira de la seva amiga si la feia esperar. En ocasions similars, ja ho diu el refrany: si no pots vèncer l’enemic, uneix-t’hi.

—Ibiza —va acceptar, de molt mala gana.

De reüll va veure que ell es cordava el cinturó de seguretat i es recolzava al seient amb una expressió satisfeta, molt d’home que se n’havia sortit, molt de mascle, molt d’imbècil total, i sense prestar-li atenció va observar la circulació fent repetides mirades a l’esfera del seu rellotge. La veritat era que el paio estava com un tren. En altres circumstàncies, fins i tot hagués agraït tot aquest assumpte del taxi.

«Tant de bo no arribis a temps i et fotis», li va desitjar.

—I al primer que obri la boca, el faig fora —va advertir-los el taxista.

Capítol 2

Eren gairebé les quatre de la tarda quan l’Álex va tocar el timbre de l’apartament de la Pepa Soto. El va obrir una dona d’uns cinquanta anys, metre seixanta, cabell castany fosc i curt i ulls marrons, que es ventava. Tenia un somriure preciós i en aquest moment li dedicava tot a ell.

—Sento el retard —es va excusar.

—Què t’ha passat? —es va apartar per deixar-lo passar—. Vens xop.

—M’he hagut d’enfrontar amb una histèrica que pretenia robar-me el taxi —li va explicar. Va recordar la cara malhumorada de la noia i es va dir que, si hagués estat més animat, fins i tot podria haver flirtejat amb ella. Perquè era maca la maleïda i tenia uns ulls preciosos. Però les pertorbades no eren el seu tipus.

—I el teu cotxe?

—En revisió, s’encallava el fre de mà.

—Passa al bany i asseca’t, ja saps on és.

—Tant és, no cal.

—No, si el que em preocupa és el pis, me l’acaben d’encerar i me’l deixaràs com un cromo.

—No hauries servit pas per política.

—Pots pujar-hi de peus —va dir la Pepa, entrant a la cuina.

—Què prepares?

Va sentir com remenava, sense que li contestés, mentre ell s’eixugava. Va tornar al menjador un parell de minuts després, i va acceptar el got de Martini que li passava.

—Pizza precuinada, i no s’admeten protestes —va informar ella per fi—. Per postres, flamet. Bé, anem al gra: hi he estat pensant.

—Quina por.

Un cop asseguts, l’editora va començar a parlar. Quan ho feia, li agradava captar la total atenció del seu o els seus interlocutors.

—Álex, he aixecat Órbita a força de treball i tenacitat, sense deixar-me vèncer per les adversitats, que han estat unes quantes. No és una editorial gran, ja ho saps, encara que fa mal a les que ho són perquè treballem bé, les nostres cobertes criden l’atenció i hem publicat bones obres. Però també ens hem obert camí amb novel·les que... diguem que trencaven motllos.

—Com Fes-me un petó al cul —va recordar l’Álex amb un somriure.

—Sense anar més lluny —ella es va posar a riure amb ganes—. El cas és que ara farem alguna cosa semblant. Que no et venen idees per escriure una novel·la policíaca? Doncs fem-ho diferent. Com et dic, hi he estat pensant des que hem parlat aquest matí. I crec que he trobat la solució.

—Jo només sé escriure novel·la negra, no he tocat mai cap altre gènere.

—Tu ets capaç d’escriure el que et proposis, no diguis bajanades. Només necessites un bon argument i jo el tinc. Has de canviar completament d’estil i et publicarem amb pseudònim: Robert Cooper. Què et sembla? A més, hi haurà tant de misteri al voltant d’en Cooper que intrigarà tot el món mundial. Serà la bomba.

—No sé si et segueixo.

La Pepa es va acabar el Martini, es va aixecar i va omplir de nou el got. De nou al sofà, li va somriure beatíficament, ventant-li uns copets al genoll.

—Saps que la novel·la romàntica està de moda?

—No deus pas pretendre que escrigui sobre enamoraments, oi? —va preguntar ell amb cara d’ensurt.

—Sí. Bé, no. Sí i no.

—Aclareix-te.

—Escriuràs una història d’amor entre zombis.

En Vílchez es va quedar planxat. Va obrir la boca per replicar, però va tornar a tancar-la. Va empassar saliva amb esforç sense deixar de mirar els ulls espurnejants i el somriure de triomf de la seva editora. A poc a poc va anar assimilant el que acabava de proposar-li.

—No cardis, Pepa!

Capítol 3

Mesos després...

Acompanyats per la llum crepuscular les dues figures, amb moviments maldestres, com nens que aprenent a caminar, es van anar acostant a la cripta. El vent suau que passava entre les tombes del cementiri gronxava els seus cabells bruts i la seva roba feta malbé, però ells només tenien ulls per a la somorta mirada de l’altre, el rostre macilent de l’estimat, antany llis i rosat. No importava res. Només el seu amor. Un amor que estava per sobre de la putrefacció dels seus cossos i de la pròpia mort.

L’Armand va passar un braç per sobre les espatlles de la noia per acariciar-li el coll. Ella va somriure, va moure el cap i va notar que els músculs se li desencaixaven lleugerament. Juganera, li va donar un cop de colze, i l’espatlla d’ell es va enlairar una mica més de la clavícula amb un soroll sec i desagradable.

Després de la guerra sexual que havien mantingut, tots dos tenien gana. I estaven tan a prop...

—No m’ho puc creure.

bla, bla, bla...

—No puc, no puc, no puc.

Bla, bla, bla... Fi.

La Lucía va tancar el llibre de cop, el va deixar sobre la tauleta del menjador, es va acostar a l’ordinador i va teclejar un nom. Després de llargs minuts d’investigar en diferents enllaços, es va allunyar de la pantalla com si cremés i es va ensorrar a la butaca, va inflar les galtes, va deixar anar aire i va cridar:

—Colloooooooooooons!

La seva mascota, un petit yorkshire terrier de pèl marró suau i daurat, va fer un bot i va abandonar el sofà per perdre’s sota la tauleta. Uns segons després, mentre ella seguia amb els ulls com taronges, sense acabar d’assimilar el que acabava de llegir, la closca pèl-roja del seu veí va aparèixer per la porta de la cuina.

—No t’impacientis, ja acabo. Ho sento, maca, però és que segueixo sense explicar-me com t’ha pogut caure una polsera pel desguàs de la pica —es va adonar de la pal·lidesa del rostre de la noia i es va acostar netejant-se els palmells de les mans als pantalons—. Què tens? Lucía, et trobes bé? Per què m’has cridat? —va moure els dits davant de la seva cara, ja bastant preocupat; ella semblava catatònica com si acabés de veure un fantasma—. Lucía!!

La noia va fer un bot, va parpellejar i el va mirar amb els seus grans ulls color mel.

—Joder... —va gemegar, posant-se les mans al cap. Es va fregar les temples dedicant una mirada iracunda a la novel·la. L’enuig, que havia anat creixent segons llegia, li estava passant factura i tenia un mal de cap insuportable, que augmentava a mesura que es repetia que aquella porqueria costava vint euros de trinco-trinco.

—Bé, què? Per què em cridaves?

La novel·la li havia arribat per correu ordinari, enviada per la seva millor amiga, la Maribel Carmona, amb una nota que deia:

Has de llegir això. No em matis. Petonitus.

No era estrany que de tant en tant Maribel li passés novel·les per ressenyar i penjar a Somia Romàntica, però la nota l’havia deixat intrigada, així que es va submergir dins el llibre immediatament.

La Lucía es dedicava en cos i ànima a la seva web. L’administrava des de feia anys, però arran de perdre els seus pares en un accident de cotxe s’hi va

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X