Pròleg

1833.

Dos nens discutien a l’enorme jardí d’una mansió de la ciutat.

—Quan sigui gran seré duc.

—És clar que ho seràs. Ara ets marquès i quan el teu pare es mori seràs duc. Parlo de què faràs per ser recordat.

—El meu pare no es morirà mai.

—Tots naixem i morim. Al teu pare li passarà. A tu i a mi també.

Va estendre l’espasa de fusta cap a ella.

—Retira-ho.

—Retira tu l’estúpida espasa.

—Has dit estúpida! Mai seràs una dama —se’n va burlar.

—I tant que no —va respondre la nena amb petulància. Amb nou anys la seva insolència era notable—. Seré escriptora.

—Escriptora? No ho seràs pas —el nen, d’onze, la va mirar amb desdeny. El seu orgull també començava a despuntar—. Seràs esposa i mare, com la teva mare i la meva. Les dones són esposes i mares, no pas escriptores.

—La meva mare escriu i coneix un bon nombre d’escriptores. Jo seré escriptora.

—No, seràs l’esposa d’algú i deixaràs de ser Miss Woodward perquè canviaràs de cognom. I si la teva mare es diu April i tu May, segur que a la teva filla li posaràs June—. La nena va ventar un cop de peu al terra amb disgust.

—Seré escriptora, no pas una dama.

—No, no ho seràs. Seràs una dama que es casarà i tindrà un munt de fills. Com a mínim deu.

—No, no ho seré.

—Sí, sí que ho seràs.

—No, no ho seré.

—Sí, sí que ho s…

Amb aquelles mans tan menudes va agafar un bon grapat de terra mullada i l’hi va ficar directament a la boca. El marquès no s’ho esperava i va tossir i la va escopir per intentar netejar-se, en va.

—Escolta’m bé, Alex. Seré escriptora i ni tan sols tu, que seràs duc quan el teu pare es mori, podràs evitar-ho.

I va fer mitja volta i va marxar amb aires de reina.

1839.

En aquell mateix jardí, propietat dels Illingsworth, rere uns rosers.

—M’han publicat uns contes.

—Te’ls ha publicat la teva mare.

—Què insinues?

El noi la va mirar amb displicència.

—No insinuo res. Afirmo que és ella qui els ha publicat.

—Podria haver-los enviat a qualsevol altra editorial i també els haurien publicat. Ja ho saps.

—No, no ho sé perquè no els he llegit.

—Te’ls vaig enviar per correu!

—Eton és exigent, i en breu aniré a Cambridge.

—No és pas Eton que t’exigeix. Perds el temps practicant esports i acudint a… a…

El somriure de l’Alexander es va eixamplar.

—Si no ets capaç de dir «seducció» mai seràs una bona escriptora de novel·les gòtiques.

—Jo no vull pas escriure novel·les gòtiques! Ni tampoc ho necessitaré. Fixa’t, per exemple, en L’abadia de Northanger…

—Tens raó, disculpa, tu només escrius contes per nens.

—Alex, t’ho adverteixo.

Li va agafar les mans amb força.

—Res de terra aquest cop, May. Les dames no llancen terra.

—No sóc cap coi de dama.

—Sí que ho ets malgrat la teva obstinació per embrutar-te la boca amb aquest vocabulari. El teu pare és tan marquès com jo i tu ets una dama, t’agradi o no. I una de molt bonica. Quan debutis, d’aquí un parell d’anys…

—Tres. I no penso debutar.

—I tant que ho faràs, i llavors deixaràs que un munt de tòtils t’afalaguin perquè només veuran la teva bellesa i no pas el teu caràcter endimoniat.

—No sóc bonica.

—Sí que ho ets.

—No, no ho sóc. Sóc escriptora i ja està.

—Ets una dama preciosa que quan debuti farà parar bojos tots els homes, que es tornarà cursi i vestirà amb sedes i un munt de llaços, i que es casarà i tindrà deu fills com a mínim.

Va intentar alliberar-se’n.

—No ho faré.

—Sí, sí que ho faràs.

—Maleït siguis, Alex, que et dic que no.

—I tant que ho faràs. Au! —la va deixar anar quan va sentir un cop de peu a la canyella—. Algun dia deixaré de considerar-te una dama i m’hi tornaré.

—No sóc cap refotuda dama —va cridar mentre se n’allunyava corrents.

Londres, 1842.

Estimat Alex:

La temporada està a punt de finalitzar. Jo tenia raó. No m’he casat. Això sí, els balls i els vestits m’han atret, però tal com vam parlar el març, jo tenia raó i tu t’equivocaves: segueixo soltera.

Publicaré la meva primera novel·la. Res dels contes que tant menysprees. I no, tampoc és gòtica: és una història d’amor preciosa entre una criada que es queda embarassada per culpa de les atencions no desitjades del fill de la seva senyora i és expulsada i recollida per un sacerdot que la cuida i del qual s’enamora.

Si se t’ocorre insinuar que la meva mare es va quedar embarassada quan era criada… No t’ho perdonaria, Alex.

Teva, per molt que et molesti,

May.

Cambridge, 1842.

Estimada May:

Jo tenia raó. Ets la més bonica i tant la meva mare com el meu germà m’han dit que ja has rebut almenys cinc propostes de matrimoni. Potser has guanyat una batalla, però perdràs la guerra; no et pensis que els teus pares t’ho permetran sempre: et casaràs; et casaràs i et canviaràs el cognom i tindràs deu fills.

Pel que fa a la novel·la, no hauries de saber res d’embarassos. Encara més, et recordo que el Nadal, a casa l’oncle Richard, seguies sense atrevir-te a dir la paraula «seducció». T’ho repeteixo: no has publicat cap novel·la, ha estat la teva mare. Algú que se suposa que és experta en lletres hauria de saber-hi veure la diferència.

No seré mai teu, sé que ho lamentes,

Alex.

Turquia, 1847.

Estimada May:

Sento que la meva resposta arribi amb tanta demora. Ha passat tant de temps des de l’última carta? És cert, vam marxar de Nàpols fa divuit mesos.

No penso felicitar-te per seguir soltera amb vint-i-tres anys ni per haver publicat la teva cinquena novel·la quan em consta qui ha tornat a autoritzar-ne el llançament.

I no, jo tenia raó. Ets una dama. I si no has trobat espòs és perquè els homes anglesos som prudents i no volem que una intel·lectual sigui la mare dels nostres fills.

La meva mare m’ha dit que te’n vas a Amèrica dos anys. Sembla que finalment has aconseguit el teu propi Grand Tour a l’altra banda de l’Atlàntic, no a Europa com un servidor. És una autèntica llàstima, Itàlia t’hauria enamorat. I parlant d’amors, no se sap mai, potser algun americà boig d’aquests que es fan dir progressistes s’anima i et fa abaixar el cap i et fa la seva esposa i mare de deu fills.

Jo tornaré el setembre, no estic segur que coincidim abans que marxis. Si no és així, et desitjo un bon viatge.

No seré mai teu, sé que encara ho lamentes,

Alex.

Nova York, 1847.

Estimat Alex:

No he pas marxat als Estats Units a buscar marit i, com és evident, no deixaré que ningú amb aquestes intencions se m’acosti. A aquestes alçades ja hauries de saber que era jo qui tenia raó, però des de ben petits m’he adonat que, en tant que futur duc, albergues alguns problemes per reconèixer l’evidència quan no s’ajusta als teus desitjos. Viatjo a Nova York per la publicació de les novel·les on, com et pots imaginar, la meva mare no té cap mena d’influència.

Tornaré el juliol de 1849… Oh, Alex, t’ho imagines? Durant dos anys em governaré jo sola! Sí, sí, tinc acompanyants, és clar. Dos, de fet. La teva mare ha escrit a la seva antiga donzella, la Sophy, perquè em cuidi, com ja deus saber.

Ah, Alex: aquí no hi ha dames, només dones.

Teva, per molt que et molesti,

May.

Londres, 1849.

Estimada May, m’alegra saber que tornes a finals de febrer. Ja han passat quasi tres anys, finalment. Diantre, no sé pas si et podré reconèixer després de, quants?, sis anys sense veure’ns? I lamento, tot i que potser no em creguis, que els Estats Units no fossin el que n’esperaves, que et decebés saber que, siguin dames o no, allà les dones també busquen espòs. No, no me’n ric de tu encara que confesso que tot això em produeix gaubança. Creu-me: em sap greu que no vinguis de bracet d’algun marit, amb tres nens al voltant i un altre en el ventre. Així només te’n quedarien sis! Com deus suposar, segueixo convençut de tenir raó.

No, em temo que no aniré al port a rebre’t per molt que ho desitgi. Els teus pares i germans, els teus cunyats i nebots i, en fi, tota la teva família fa mesos que t’espera. Tot i la vella amistat que ens uneix m’abstindré d’imposar la meva presència en un moment tan íntim, però t’informo que l’endemà es celebrarà una gran festa en el teu honor i confio que em reservaràs un ball. Fa anys que no ens veiem i l’ocasió bé mereix l’esforç. M’alegra fer-te saber que encara hi ha alguns cavallers que recorden lady May Woodward amb deler per molt que hagis complert vint-i-cinc anys. Veus com tenia raó? Segueixes sent una dama en memòria de tots fins al punt que la teva vetllada inaugurarà la temporada de matrimonis. Matrimonis —ho repeteixo per si has preferit obviar-ho. Deu fills, May. Com a mínim deu.

Mai teu, com ja saps,

Alex.

Nova York, març de 1850.

Estimat Alex, embarcarem d’aquí dues setmanes.

Trobo tant a faltar la meva família! Tant com la vella Anglaterra. I ja saps que a tu també, bergant. Esperaré impacient la festa per tornar a reunir-nos. Tinc tantes coses per explicar-te... i sí, per descomptat que t’apunto al carnet. Et concediré l’últim ball.

Teva, només durant un ball,

May.

Capítol u

Londres, finals de març de 1850.

En aquell moment la seva habitació hauria estat el somni de qualsevol dama i el malson de qualsevol donzella: s’acumulaven vestits de dia, de passeig, de vespre i de festa sobre el divan, la còmoda o bé penjaven d’una barra subjectada als pals del llit, col·locada aquell matí justament per dur a terme aquesta funció. A terra, capses de barrets, sabates, cintes i ventalls. I sobre el llit, una petita col·lecció de joies guardades en estoigs preciosos de vellut.

La May i la seva mare, l’April, marquesa de Woodward, seien còmodament al racó més pròxim de la finestra a la vora d’una tauleta senzilla que s’havia salvat de la invasió de bagatge femení i que sostenia un servei de te. S’havien estat més de quatre hores decidint què era adequat i què calia rebutjar per Londres. Cada peça de roba amagava una petita història, una l’explicava i l’altra l’escoltava, somrient. Feia gairebé tres anys que no es veien; tot i l’assídua correspondència, aquell matí la família i el servei els havien deixat temps i espai només per elles. Després de classificar la roba i revelar alguns secrets que per correu amb prou feines s’insinuaven, totes dues descansaven amb una tassa entre les mans.

—A les cartes de la primavera de 1849 parlaves d’un tal senyor Atwik de Nova York amb entusiasme —l’April la mirava directament, sense reserves—, i d’un dia per l’altre va semblar que s’esvaïa.

No va caldre que preguntés res, hi havia prou confiança. Fruit d’aquesta familiaritat i de l’edat de la May, que ja no era una joveneta, tractaven molts temes obertament en la privacitat de l’habitació. Això no significava que no fossin conscients de la necessitat de certs límits: hi havia coses que una mare no havia de saber i coses que una filla no havia de fer; o no explicar-les, en qualsevol cas.

—En Matthew va canviar d’opinió.

No ho va dir amb rancor, més aviat contrarietat.

—Sobre tu?

—No ho sé, mare —va respondre, honesta—. Li agradava la meva independència, fins i tot l’aplaudia. I sé que era sincer, però com més el coneixia, com més parlàvem d’un possible futur, els seus desitjos s’allunyaven del que, en un principi, havia dit que valorava de la meva persona. Com pot ser que un home esperi que la seva dona se senti lliure si ha de ser l’amfitriona del seu espòs, regentar la casa, portar els fills dins seu i al cor i, per descomptat, tenir cura del marit? Quan se suposa que ha de fer el que desitja?

La seva mare no ho va dubtar.

—Jo sóc l’amfitriona del teu pare, regento Woodward Park —van somriure perquè no s’havia referit a la mansió familiar com a la casa de Lord Julian—, us he portat a dins i us porto al cor i, és clar, tinc cura del teu pare, May.

No es va posar vermella perquè no va tenir la sensació que la renyava.

—El pare no t’absorbeix. No pretén tenir-te al voltant per si un dia descobreix que no sap on té el darrere —va continuar parlant de pressa; la mirada de la seva mare li acabava de dir sense embuts que el vocabulari que havia adquirit a Amèrica i la desimboltura per introduir-lo a les converses no era del seu gust—. El seu regal de noces va ser una impremta. El pare és un marquès, el seu títol es remunta a Guillem el Conqueridor i, tot i així, entén que marxis a Londres per reunions editorials dos cops l’any…

—Que solen coincidir amb la temporada i les sessions d’octubre del Parlament perquè puguem viatjar junts.

No calia que li expliqués perquè ho feien així: no els agradava estar separats. Els seus pares s’estimaven i el matrimoni, a diferència de la majoria dels que coneixia, els complementava en lloc de beneficiar el marit i anul·lar l’esposa. No era la primera vegada que tenien aquella conversa, però de vegades necessitava repetir-se-la per recordar què volia, què buscava i de què fugia. La seva mare ho sabia i l’escoltava pacient, la May sospitava que amb el desig que algun dia ho trobés o bé rebaixés les pretensions.

—Només hi ha un home com el pare, em temo —va dir resignada.

L’April va suposar que aquella conclusió era fruit del que hagués passat amb el senyor Atwik. Mai havia tingut la sensació que la seva filla gran s’hagués rendit.

—I només una dona com jo, May —li va respondre amb suavitat.

Va alçar la vista, sense entendre-ho.

—Què vols dir?

—Vull dir que no ets com jo… no, amor meu, no ho ets. Per més que puguem tenir idees semblants sobre com viure les nostres vides, els nostres caràcters no ho són; tu no necessites cap marquès de Woodward. Ni podries, creu-me, suportar-lo. Puc dir-te que està lluny de ser perfecte —van somriure, divertides. Havia estat l’heroi de la infantesa de la May i seguia sent el de la seva esposa—. En tot cas, necessites un altre tipus d’home, així que no importa que només hi hagi un Julian Woodward.

Ho va pensar detingudament. Havia conegut molts homes durant els seus vint-i-sis anys. Es va corregir: molts més que altres dones de la seva edat i condició. Però cap d’ells entenia què necessitava, què volia. Només en Matthew ho havia semblat entendre… i la decepció havia estat insuportable durant setmanes. Si hi havia algun home per ella, semblava que de moment es mantenia ben ocult.

—Parlant de marquesos que no et calen, què en saps de l’Alexander?

Quan va sentir el nom del seu amic íntim, la May va alçar el cap. L’April, intuint el desànim, havia esmentat la persona que millor la coneixia; potser millor que els seus propis pares.

—Aquesta nit hi ballaré.

—Em va sorprendre que no vingués ahir al port.

Li va treure importància amb la mirada mentre bevia una mica més de te, però la May també s’havia sentit decebuda quan no l’hi va trobar tan bon punt va atracar el vaixell. Havia esperat que la visités aquell matí, però encara no l’havia vist. L’Alex la respectava. Pel que semblava, era cert el que li explicaven a les cartes que havia anat rebent aquells anys d’absència: s’havia convertit en algú que sempre feia el correcte. Com no anar-la a veure quan no tocava.

—Ja saps com és, mare. No volia importunar. Sobretot tenint en compte que he estat tant de temps lluny de vosaltres.

—És un detall molt considerat per part seva —va somriure amb tendresa la marquesa—, estic convençuda que estarà impacient per veure’t; tant com tu per reunir-t’hi. Inauguraràs el ball amb el marquès de Wilerbrough, doncs? —la May va posar els ulls en blanc. Amb l’Alex, que ni tan sols havia anat a veure-la? Mai.

—L’obriré amb el pare —i en to entremaliat, va afegir—: a ell li he guardat l’última peça.

La seva mare va riure baixet mentre deixava la tassa buida a la tauleta i s’aixecava

—Val més que baixis i mengis alguna cosa mentre les donzelles recullen aquest desori. Després torna a pujar i assegura’t de fer una migdiada. Si el teu últim ball de la nit és amb l’Alexander Saint-Jones, caldrà que estiguis descansada.

Es referia a les discussions que havien tingut des de petits. Al principi, perquè tots dos tenien una força de caràcter similar; després, tots els que els coneixien sospitaven que era pel simple plaer de fer-se la vida impossible.

—L’Alex és conseller de la reina, mare. Amb tan sols vint-i-set anys. I si amb vint-i-set anys és conseller de Sa Majestat, deu ser prou avorrit per haver deixat de comportar-se com un nen.

La seva mare va tornar a riure per sota el nas.

—Va fer vint-i-vuit anys el gener. I tu en tens vint-i-sis i no entenc com pretens comportar-t’hi, sobretot ara que li has reservat l’últim ball a tall d’un d’aquests càstigs retorçats que només enteneu vosaltres. Per cert, no és conseller de la reina: és amic personal del príncep Albert —es va girar just abans de sortir per afegir, amb una mirada juganera—: Crec que m’asseguraré que l’últim que soni aquesta nit sigui un vals.

—Dubto molt que gosi ballar un vals en públic! —va replicar a la porta, que ja era tancada, només pel plaer de burlar-se’n en veu alta—. Segur que ho considera un escàndol.

No estava segura d’estar fent broma.

Amic personal del príncep Albert? Per què no un llibertí o un dandi o senzillament un ximplet, com la resta dels cavallers de la seva edat? Què dimonis li devia haver passat per passar de ser un encantador bergant de Cambridge al respectable marquès de Wilerbrough?

Drets davant un cavallet enorme, els dos cavallers observaven des de feia més de vint minuts els plànols en silenci absolut. El Palau de Vidre que albergaria la Gran Exposició dels Treballs de la Indústria de totes les Nacions[1] ja estava gairebé acabat, tal com estava previst; no obstant això, algunes companyies britàniques havien proposat enviar alguns exemples de fauna local per conferir exotisme a l’exhibició i atraure curiosos que s’interessarien també per la indústria mecànica puixant, cosa que suposava canvis importants en la ubicació establerta de bon principi.

—Ja n’hi ha prou —va intervenir Sa Majestat amb aquell lleuger accent bavarès que a l’Alexander li recordava la marquesa de Woodward—. Els plànols no es transformaran en un zoològic per més que ho desitgem.

L’Alexander va somriure. El príncep era un home amb un enorme sentit de la responsabilitat, però no permetia que l’aclaparés fins al punt de fer-li perdre el pragmatisme. Va esperar que s’assegués per fer el mateix a la butaca bessona, cara a cara.

—Crec que si ho desitgessis, el Palau de Vidre podria arribar a ser un zoològic —feia temps que l’Albert li havia demanat que el tractés amb familiaritat en privat.

El príncep va riure per sota el bigoti fi.

—Probablement—va mig protestar.

S’havien conegut feia quatre anys en una celebració a Buckingham. Després del rigor del sopar i els primers acords, els lords que no ballaven es van congregar prop de les finestres per fumar i discutir les polítiques del partit whig i les conseqüències de la fam a Irlanda. El príncep se n’havia allunyat per evitar proferir opinions respecte a Lord John Russell i, empatitzant amb la seva incomoditat, l’Alexander també s’havia apartat i, sense saber ben bé com, havien acabat parlant d’enginyeria. L’Albert de Saxònia era un home versat en el desenvolupament mecànic i els Stanfort tenien una part del patrimoni invertit en Borsa i s’interessaven per la nova indústria. Al cap d’uns dies el va convidar a palau a un sopar privat que finalment es va acabar convertint en un costum setmanal quan l’agenda de la família reial ho permetia. A mesura que augmentava la confiança, li van arribar invitacions al Pavelló de Caça de Ses Majestats o a Holyrood, i passats quatre anys, eren tan amics com el consort de la reina Victoria es podia permetre. L’Alexander col·laborava en la supervisió de l’Exposició.

—Tenia entès que aquesta nit aniries al ball de la filla gran del marquès de Woodward.

—Exacte.

No el va mirar directament per evitar revelar res, però tot i no ser-ne conscient, aquelles últimes setmanes havia esmentat la May amb freqüència i el seu amic se n’havia adonat.

—No vas tard? —amb els ulls li va fer saber que sabia que aquella impertorbabilitat era falsa.

—No cal que hi sigui fins l’últim ball.

Sa Altesa va riure.

—Et deixa pel final?

Va arronsar les espatlles una mica més relaxat.

—La May té un sentit de l’humor estrany.

—La May? —va maleir l’error, però no va dir res, fet que va estimular la curiositat del seu amfitrió. Tenien edats similars i una amistat consolidada—. És bonica? —va insistir.

No calia que respongués. Que fos l’espòs de la seva sobirana no volia dir que li degués la seva vida privada. Era una regla no escrita que havien respectat des del principi. De la mateixa manera que l’Albert no podia revelar detalls de la seva vida, res li exigia saber detalls de les altres.

Però sabia que era un bon amic. Potser no el més antic ni un company per sortir una nit al club i cometre alguna estupidesa, però sí el més sincer.

—Ho era.

—Ho era?

Va somriure.

—T’ho passes bé, oi?

—Experimento certa satisfacció, sí.

—Ho era l’última vegada que ens vam veure, fa sis anys. No et puc assegurar que encara ho sigui. Podria haver doblat el pes, o potser la verola li ha atacat la pell. Podrien haver-li caigut les dents o…

—Jo estimaria la meva dona igualment.

—Però la trobaries bonica? —va respondre sentint-se atacat, adonant-se de la impulsivitat massa tard i condemnant la imprudència.

—Insinues que…?

—La meva reina sempre serà bonica.

El príncep va moure el cap imperceptiblement en un gest divertit. L’Alexander també va somriure. Solia burlar-se’n sempre que en tenia ocasió. En realitat reien l’un amb l’altre, tota una novetat per l’Albert i la rigidesa constant de la seva vida. Va tornar al tema que l’Alexander pretenia deixar de banda.

—Més bonica que la seva germana Edith?

L’Edith, casada amb lord Morrington, es considerava la dama més bella de Londres. I també l’amfitriona de l’Alta Societat. Vivia a la ciutat tot l’any i si et convidaven a casa seva era senyal d’estatus. Lady Morrington era una dona cobejada per la resta de dames; i per molts cavallers.

—Suposo que és qüestió de gustos.

—Què hi diu, el teu?

Va saber que l’havia vençut i va claudicar.

—Després de la teva esposa, per descomptat…

—I tant —va repetir amb el mateix to solemne.

—És més bonica que cap altra dona que hagis vist, Albert. Cabells rossos clars, ulls grisos, pòmuls alts, celles arquejades i pestanyes fosques, nas petit i boca generosa. Pell immaculada, veu dolça i elegància innata. Més alta que moltes i amb una figura feta pel pecat.

—Però…?

El va mirar sense entendre res.

—Però, què?

—La descrius amb to desapassionat i la dama segueix soltera malgrat l’edat. Així doncs, és bonica, però…

—Però és tossuda com una mula i ha decidit no casar-se.

El príncep va riure obertament i l’Alexander es va deixar portar pel bon humor. En aquell precís moment va entrar la reina Victòria. Es va aixecar i va fer-li una lleugera reverència. El seu espòs també es va aixecar a rebre-la.

—Bona tarda, marquès —es va girar cap el seu marit i li va somriure amb afecte—: De què rèieu?

—Dels motius pels quals un és solter.

La reina va mirar l’Albert amb serietat fingida.

—La solteria del marquès, espero.

—Em temo que sí, Victòria. Em temo que sí.

L’Alexander va preferir no dir res. Va declinar la invitació per sopar i al cap de pocs minuts se n’acomiadava. Va abandonar el palau a cavall i va posar rumb a casa seva, a Waverton Street. Tenia temps per sopar amb tranquil·litat, llegir relaxadament a la biblioteca, prendre un bany, preparar-se com calia per l’ocasió i anar cap allà tot fent un passeig lànguid fins a la casa dels marquesos de Woodward. Calculava que l’últim ball no seria fins les dues de la matinada. No volia arribar abans de dos quarts de dues. I no tenia intenció d’analitzar les raons per les quals no ho faria. O no pas encara.

Primer l’havia de veure.

Només llavors ho sabria.

Capítol dos

Protegida pels braços del marquès de Woodward, just abans que els músics comencessin a tocar el primer vals, va notar les mirades dels gairebé dos-cents convidats. I no obstant això, la May només tenia ulls pel seu pare.

Per fi va sonar la melodia i la mà que li acariciava l’esquena es va tornar ferma i va començar a guiar-la amb seguretat pel saló. Poc després, altres parelles s’hi van afegir; llavors en Julian li va parlar.

—Després de la teva mare, ets la dama més bonica del saló.

Va somriure amb goig.

—Creia que després de la mare era la dama més bonica d’Anglaterra.

—I de les colònies —li va tornar el somriure.

Van seguir ballant una mica més seguint el so dels acords. Uns girs més tard, va sentir com la gronxava amb suavitat. Quan li va parlar, també ho va fer amb suavitat.

—No estava segur de ser l’escollit per aquesta peça.

—Pare —va protestar dolguda.

—No després de la conversa d’aquesta tarda —va insistir mentre li estrenyia la mà amb afecte.

La May va alçar la vista i va desitjar que tot l’amor que sentia se li reflectís en la mirada. I així devia ser per com se li van allisar les celles.

—No estic enfadada amb tu.

—Però tampoc hi estàs d’acord.

—No, no hi estic —va respondre sense necessitat de meditar-ho—. Però hi he accedit i sempre compleixo la meva paraula.

—No en dubtaria ni un instant —que tingués més confiança en la seva mare no significava que el seu pare no la conegués bé.

—Et costarà car, no obstant això: demà penso encarregar moltes sabatilles de ball —li va picar l’ullet amb complicitat.

Després de la petita migdiada, el seu pare li havia demanat que l’acompanyés a l’estudi i, un cop allà, l’havia animat a entendre la importància d’aquella temporada i a acudir a tants balls i vetllades com li fos possible. És a dir, que s’integrés de ple en societat.

 I també que veladament busqués un marit.

Va sentir com els braços que l’envoltaven es tibaven i va saber que el que li anava a dir era important.

—Mai et demanaria que et casessis per complaure’m.

—Mai ho faria —va respondre sense pensar-s’ho.

—May —pràcticament va sospirar.

La rigidesa de l’abraçada no va disminuir.

No van dir res durant uns minuts, en què ella no es va sentir bé amb ella mateixa. Va saber que en realitat era una desagraïda. La comprensió per part de la seva família havia estat més que generosa.

—Em sap greu causar-te tantes molèsties, pare —la veu va sonar trista, sentida—. Has estat pacient i procures entendre que…

—Només vull que siguis feliç —la va interrompre, frustrat.

—Ja ho sé —va xiuxiuejar. La veritat és que n’era conscient—. Tant de bo pogués fer-me feliç el que fa feliç l’Edith i gairebé totes les noies d’aquest saló.

La culpabilitat la va escometre. El marquès ho va notar i se la va acostar al pit. Només amb aquella proximitat ja va sentir cert consol.

—No ets tu qui em preocupa, amor meu, sóc jo; són els records —va alçar la vista i el va mirar fixament, sense entendr

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X