A les vuit, al Thyssen

Nieves Hidalgo

Fragmento

a_les_vuit_al_thyssen-3

Pròleg

Habitació 113 - A.V. Cortázar.

El comissari Torres va inclinar el cap...

L’Álex va deixar de teclejar, es va fregar el pont del nas i va tornar a fixar la vista a l’ordinador.

El comissari Torres va inclinar el cap i va mirar amb deteniment a...

Va tornar a parar.

Portava una hora davant de la pantalla i només se li havia acudit el títol, el nom amb què publicava i aquella frase.

—I a qui cony mira, el comissari?! —va acabar per cridar-li a la pantalla, com si ella tingués la culpa del seu bloqueig.

Va tancar el portàtil d’un cop sec, es va aixecar i es va acostar al moble bar per servir-se un whisky. Potser estant borratxo li tornava la inspiració. No es comentava que alguns pintors moderns, i no tan moderns, havien creat les seves millors obres sota els efectes de les drogues o l’alcohol?

Doncs que no fos per no intentar-ho.

Abans, de fer el primer glop, però, va deixar el got sobre la taula, fastiguejat de si mateix. Ni begut com un lladre seria capaç d’escriure res decent, per què enganyar-se. Estava fet un nyap en el pla imaginatiu, era incapaç d’enfilar dues frases seguides, les seves Muses se n’havien anat de vacances —com deia la cançó del Sabina—, i les molt desgraciades no tenien pinta de tornar.

Altres vegades s’havia encallat, com qualsevol escriptor, però aquests lapsus no li havien durat més d’un parell de setmanes. Ara, aviat faria sis mesos.

Estava fumut, fi de la història. Tot per aquella...! «Millor deixar a part els adjectius, noi», es va dir intentant calmar-se. Va comptar mentalment fins a deu, va seguir fins a vint aspirant pel nas i expulsant l’aire d’una bufada lenta, va arribar fins a trenta... i va esclatar.

—Malparida!

Collons! Que a gust que s’havia quedat després de deixar-ho anar. Per molt que ell no s’avesés a utilitzar certs insults que de vegades denigraven més qui els deia que a qui anaven dirigits, la Vanesa Ruiz de Verdejo i Gómez de Ayala, nom altisonant com pocs!, s’ho ben mereixia.

S’ho havia guanyat amb escreix.

I a pols. Més a pols que els gimnastes que fan el Crist a les anelles sota l’atenta mirada dels jutges que els han de puntuar. Per culpa seva havia entrat en una fase de la qual no es veia capaç de sortir i la seva ment estava més fofa que un ou escalfat.

Deixar-lo plantat dos dies abans del casament! Ni més ni menys. Així, com qui no vol la cosa. Per la cara. Ni tan sols havia tingut la decència de dir-li que tot s’havia acabat mirant-lo als ulls, després de tants anys. Per l’amor de Déu, si sortien des de l’institut! Ah, no! La Vanessssita, com l’anomenava la seva mare, va actuar com els comandos: sense fer soroll. Amb premeditació, traïdoria i nocturnitat. Ningú va imaginar el que estava tramant fins l’escàndol. A ell li havia quedat, a part de la cara de beneit i la ràbia de saber-se burlat, el merder de presentar-se davant el capellà per dir-li que el casament s’anul·lava, passar la vergonya d’avisar un a un els convidats, cancel·lar el sopar del restaurant, rescindir la reserva d’hotel en el qual anaven a passar una suposada nit de noces de pel·lícula i oblidar-se del viatge a l’illa de Mahé, on van planejar tantes vegades aquells deu dies estirats a la platja de Beau Vallon o bé bussejant.

No li feia mal la pasta que li havia costat la broma. Li feia mal saber-se enganyat, haver estat víctima d’una dona sense escrúpols que li havia plantat unes banyes que ja voldria la ramaderia Miura.

Podria arribar a reconèixer que desfer-se de la mare de Vanessa havia suposat un alleujament i dels grossos.

Això sí, la seva ex li va enviar una nota. Ja veus tu quin detall!

Carinyet, sento haver d’acomiadar-me així, però crec que és el millor per als dos. Les coses, com més aviat es facin, són més fàcil per a tothom. He tingut una mena de revelació: tu i jo no hauríem estat feliços. No hi ha passió entre nosaltres, només ens hem adaptat l’un a l’altre al llarg dels anys. Me’n vaig. Quan t’arribi aquesta carta ja seré a París. Lamento deixar-te sol amb totes les explicacions. Espero que siguis feliç. Petonets.

Una revelació? Així que la mala pècora havia tingut una revelació? És clar que sí: de metre i mig d’alt, flac com un pal d’un pinxo, ros destenyit, ulls de xai degollat i somriure d’anunci de pasta de dents, l’únic que tenia de decent, el paio.

Es deia Rosendo Devoix i era francès.

I pintor.

Pintava uns quadres que no hi havia fill de sa mare que els entengués, que l’Álex havia pogut entreveure al seu estudi quan va tenir el detall de convidar-los a prendre una cervesa. Segurament aleshores ja estava embolicat amb la Vanesa. Totes les obres eren iguals: fons negre i la creu de diferent color en una cantonada o al centre de la tela, l’únic tret que les distingia. Pel seu classicisme, els quadres eren un horror, però hi havia qui els hi comprava i d’això vivia, aquell bona peça.

De totes maneres, que Déu deslliurés l’Álex Vílchez d’anar en contra del gust dels consumidors. Al capdavall, ell bé que s’enduia algun benefici dels que llegien novel·les de suspens.

El cas era que en Rosendo pintava. I devia ser aquest glamour i aquest aire bohemi que l’envoltava el que havia enlluernat la senyoreta Ruiz de Verdejo.

Mai se li hauria acudit pensar que aquest tipus i la Vanessa...

Ja se sap que en tota comunitat de veïns hi ha una tafanera, doncs va ser ella qui li va confirmar que la seva xicota, ja exxicota, havia marxat amb el francès.

—Que jo els he vist sortir a les cinc de la matinada d’amagat, escolti, senyor Vílchez. Que anaven carregats amb maletes. Que els he sentit dir que no arribaven a l’avió, rient com dos adolescents...

Les tafaneres venen incloses amb la compra d’un pis, igual que donar-se d’alta de la llum, el gas i l’aigua. Ara bé, què feia la veïna a aquelles hores enganxada a l’espiell de la porta era un misteri similar al de la construcció de les piràmides d’Egipte, per molt que a ell li hagués servit per assabentar-se de qui era el rival quan, després de la ruptura, es va presentar a l’apartament de Vanessa a recollir el seu altre portàtil. La resta de les coses que hi tenia li importaven un rave, la mare de Vanessa podia cremar-les o regalar-les. Fins i tot fer-les servir. Amb la mala llet que gastava la bona senyora, els seus calçotets Calvin Klein li quedarien de meravella, molt millor que a ell.

No hi volia pas entrar, al seu niuet d’amor, ni tan sols per endur-se la seva roba, però el portàtil no el deixava ni de conya: hi tenia dades importants per la seva feina.

Volia entrar a l’apartament, emprenyat com una mona, per descomptat, després de l’informe policial de la veïna, sencer, comportant-se amb elegància, dient-se que a Vanessa i al tal Rosendo podien donar-los per on els cogombres eren més amargs, tenien la seva benedicció. Perquè ell no volia pas fastiguejar la vida a un nena i a un pallús francès, per molt pintor bohemi que fos.

Anava decidit, sí, a sortir de l’apartament com un home fet i dret.

Però això no va ser fins que va entrellucar el marc de plata que descansava sobre la consola de l’entrada, que exhibia una preciosa valquíria de cabells daurats

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Añadido a tu lista de deseos