Etheria

Coia Valls

Fragmento

etheriac-7

1

Brigàntium, Gal·lècia, març del 381

La Irene ha fet un llarg recorregut abans d’aturar-se al bell mig del pont i mirar enrere. Només percep foscor i una intensa sensació de soledat. Es mossega els llavis en comprovar que els genets ja són a cobert. Han estat uns companys fidels des de la llunyana Roma, però ara tots cinc han desaparegut a la gola de llop que devora la ciutat de Brigàntium. Tenen ordre d’esperar el resultat de les seves indagacions, de romandre a l’aguait. Per uns instants pensa que aquella unió, la de la dona noble i els homes d’armes que la protegeixen, es podria desfer en qualsevol moment. Sap que ha de jugar bé les seves cartes, aprendre a prescindir-ne, malgrat el neguit i la inquietud pel que està a punt de començar. La Irene, xopa i enfebrada pels darrers dies viscuts sota la pluja, mira el carrer incert en ascensió cap al cim i s’empassa un crit. Els bramuls de la tempesta impedirien que s’escoltés el seu lament.

Per conjurar els dubtes, intenta trobar un mirall a les aigües del riu Mandeo; potser també per dedicar-se un somriure. Ha estat valenta durant aquestes setmanes de viatge, fins i tot més que alguns dels seus protectors. Però la superfície és un sutge negre que corre en petits remolins cap a la mar, com si s’hagués proposat netejar el món. Després es gira en direcció a la petita ciutat de Gal·lècia. Cap altre camí no li està permès i tant és que convoqués els déus o els homes.

Tan sols mitja dotzena de llums esmorteïdes desvelen la presència humana en aquell turó que sembla surar entre dos rius. La Irene recorda les paraules dels savis antics i no acaba de creure’s el que es mostra als seus ulls. Com pot ser que aquelles cases primitives, els carrers sense empedrar, la pudor i la brutícia del raval que travessa siguin els de Flavium Brigàntium, el gran port dels galaics del qual parlen els antics geògrafs? Ja li havia advertit el seu oncle, el senador Simmac, que el món estava canviant, que el gradual abandonament del vell ordre suposaria una intensa transformació.

La jove sent el cos adolorit i les cames entumides. Les estira i agafa aire. Es proposa que l’alè humit del ventre de la terra la vigoritzi. Sap que el proper pas l’ha de fer en solitari. Així es va decidir i així ho farà. Tanca els ulls per uns instants i es diu que en obrir-los tan sols mirarà endavant. Poc després, carrega sobre les espatlles el fardell i es vincla lleugerament. La pluja continua marcant el seu territori, com si no estigués disposada a admetre la presència de cap ésser humà. Un pas rere l’altre enfila el dificultós ascens. Aigua i fang li barren el camí. «Potser és un avís dels déus», murmura. Però, en el seu interior, hi reconeix la veu de la por. Cal que ho faci pel món que li ha estat transmès, per l’honor de la seva germana.

Avergonyida davant d’aquelles debilitats, s’aixeca la túnica, pesada per l’acumulació de fang, i desafia el cel, que sembla afavorir-la instants més tard: la resplendor d’un llampec dibuixa la silueta que corona una edificació a la llunyania. És una creu de pedra, basta i fuetejada pels elements, però, tanmateix, immutable. És el senyal que buscava. I, aleshores, malgrat l’alegria que sent per la descoberta, la Irene s’atura un instant, tot just per serrar fort els punys i, sense perdre de vista l’ombra del crucifix albirat, escup a terra.

En aquell temps, cap ciutadà curiós no li surt a l’encontre, cap soldat no li pregunta per les seves intencions. Potser perquè el sender entre cases que mena fins a la part alta és un garbuix de llot i les sandàlies s’hi queden clavades a cada pas. Té la impressió que no avança, que el seu objectiu és sempre a la mateixa distància. Entén que Brigàntium té poc a veure amb altres ciutats romanes que ha vist de lluny durant el seu viatge, en les quals es feia palesa la presència de Roma.

Mentrestant, la pluja es referma, el petit rierol que baixa pel centre del carrer lluita per vessar dels seus marges. La Irene ensopega i cau de bocaterrosa sota el pes de les seves pertinences. Durant uns segons no es mou. Una fiblada al canell li fa pensar que se l’ha malmès en el sotrac. Es permet un sol gemec ofegat per la ràbia. Després s’aixeca i intenta caminar més a prop encara de les cases, buscant un recer improbable. Ha de continuar l’ascensió, atès que el seu destí comença a jugar-se en aquell cim.

—Qui ets? Què vols?

La dona que li obre la porta aixeca la llàntia per contemplar el rostre de la Irene. Però la nouvinguda és lluny de poder respondre; malmesa i desconcertada, gairebé agraeix els estralls que la pluja i el fang han causat a la seva aparença. Després de la caiguda la seva roba ha perdut qualsevol rastre de l’excel·lència que podria distingir-la; tanmateix, els cabells conservarien la perícia del millor perruquer de Roma si no fos perquè el llarg viatge els ha convertit en grenyes desmaiades. Què en queda, de la Irene? El dilema es perd en l’aire; ha de respondre els dubtes que comencen a instal·lar-se en aquells ulls.

—És la casa de Gai Licini, aquell que anomenen senyor de Candàs? —pregunta tot tement que la foscor l’hagi fet equivocar-se.

—Qui el demana? —la interroga la dona gran amb desconfiança; té la mirada una mica perduda, però, en el seu gest, s’hi endevina una gran determinació.

La Irene sent uns sorolls que vénen del fons de la casa. Podrien ser petjades que se’ls acosten, però és difícil saber-ho. De sobte, un cop sec, com si algú ensopegués amb un moble fora de lloc, les interromp.

—Amb qui parles, Hermina? Com se t’acut obrir la porta en una nit com aquesta? —La veu sona uns passos al darrere de la dona, és la veu d’una ombra; no n’hi ha prou amb la claror de la llàntia per donar-li un rostre.

Els músculs de la Irene es tiben, desplaça la mà per dins de la seva roba fins a trobar l’empunyadura de la daga que sempre porta a sobre. A poc a poc entra en l’escena un home ja gran que coixeja i es toca la cama. Ella sap aleshores que és l’antic legionari, un guardià del vell ordre, tal com li va dir en Simmac. Els ulls de peix passat i una expressió amable, li havia assegurat.

—Qui ets? No és el millor dia per demanar almoina...

Tot i el dubte que la recorre, deixa el fardell a terra. Hi remena per fer-li a mans el present del seu oncle: una petita figura d’Afrodita. L’home ha aturat les seves exigències en distingir la mirada decidida de l’estrangera. Després, mentre ella continua buscant, descobreix els brodats que adornen la seva túnica i que el llot gairebé ha ocultat.

—Irene? —pregunta amb timidesa, mentre la dona gran, sense entendre què passa, els mira alternativament.

—Ets el senyor de Candàs? —Ja ha trobat la figura, però encara no vol mostrar-la, vol assegurar-se’n.

—És clar que sí, però passa, si us plau —respon l’home mentre sembla estendre una catifa invisible als peus de la noia—. Fa molt que t’esperàvem.

—Sí? —exclama la dona gran alhora que deixa el llindar i s’arrauleix en un racó de l’estança.

—Deixa’ns sols, Hermina, i prepara-li un bany. Es quedarà amb nosaltres. —Abans que la dona s’esvaeixi en la foscor, una darrera petició atura els seus passos—. Afanya’t! Porta alguna cosa calenta per beure i una manta per cobrir-l

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Añadido a tu lista de deseos