Quan la meva germana va decidir volar

Alejandro Palomas

Fragmento

2. Allò que no sospitem

ELIO

«Quan hi ha dos bessons i un es mor, l’altre continua sent un bessó o es diu d’una altra manera?».

El senyor em va mirar somrient, sense dir res. Duia escrits el nom i el cognom a la butxaca del pit. A sota, brodat en blau, hi deia: «HOSPITAL UNIVERSITARI SANT NOSÉQUÈ». Això de «Noséquè» era perquè, després del «Sant», el nom s’havia descosit i no es llegia bé. La infermera va dir: «Bé, això ja està»; després em va treure la xeringa del braç, em va fregar la pell una mica fort amb un cotó humit i se’n va anar. Ho vaig saber en sentir que tancava la porta.

—Hola, Elio —va dir el senyor—. Soc el doctor Roca. Com estàs?

«Com estàs?»

Quan els grans se saluden i es pregunten «Com estàs?», és com si sempre sabessin el que han de respondre. En canvi, quan m’ho pregunten a mi, si dic «Bé» o «Pse» o alguna cosa així, de vegades en tenen prou i de vegades em miren del pal: «De debò? I què… No m’expliques res?». El que passa és que t’haurien de deixar una estona per pensar-hi, perquè no és gens fàcil resumir tan de pressa com et sents. Jo gairebé sempre estic de moltes maneres, i per saber quines són, hi he de donar una volta, o unes quantes, com diu el pare; no em surt a la primera. Els contestaria això, als grans, però quan em toca, no em surt… Què hi farem. 

«Ho pregunten així perquè, en el fons, no ho volen saber —deia l’Eva—. Ho fan per dir alguna cosa, com quan et toca baixar les escombraries i et trobes la senyora Marín, la de l’àtic, a l’ascensor». També deia que els grans parlen molt perquè, si estan en silenci, es posen nerviosos. «No saben què penses i s’emparanoien, tot i que no ho diguin». En això la mare és diferent, i el pare, de vegades, també. A mi em sembla que tots dos parlen molt, tot i que no diuen res guai, res que et faci pensar: «Doncs sí, això potser m’interessa, però tampoc no m’atabalis». Bé, no ho sé, potser no m’explico prou clar.

El doctor Roca era com la mare, vull dir, dels grans que pregunten perquè volen saber, això ho vaig veure de seguida, i també que ell no en tindria prou amb un «Anar fent» o un «Pse» i ja està. És que els doctors pregunten així, i els psicòlegs més. Ho sé perquè l’àvia Consol també ho fa. L’àvia és la mare del pare i és psiquiatra. Les psiquiatres són una mica més importants que les psicòlogues. Bé, més o menys, perquè et poden receptar coses, tot i que l’àvia treballa a la uni fent classes, no en un hospital com el doctor Roca. La mare diu que per això li costa abraçar, que, com que és psiquiatra, està en un altre rotllo. «És que l’àvia és molt mental», diu. I també diu, però com si li fes pena o alguna cosa per l’estil: «No té res a veure amb vosaltres, nens, no l’hi tingueu en compte. Ella és així amb tothom».

—Menys amb el Salmó —li va contestar l’Eva un dia que l’àvia ens havia castigat sense tauleta perquè no ens havíem recordat de treure’l a passejar i s’havia fet pipí al parquet de l’estudi.

El Salmó és el gos de l’àvia, un salsitxa de pèl dur, però dur del que punxa i tot. És molt vell i dorm tot el dia. Flipes quan els veus junts, a l’àvia i a ell. És una mica com si tingués dues àvies: la que és ella sola i la que és amb el Salmó, que és la que a mi m’agradaria que fos sempre. Llàstima que, quan el Salmó se’n va, aquesta àvia desaparegui. L’Eva deia que gairebé tots són així («gairebé tots» vol dir els grans). «Són com dues perso­nes en una —deia—. Primer et diuen una cosa i després et venen a dir el contrari, i a sobre et claven el rotllo que ets tu que no t’aclareixes, que si ets pesada i que ja hi som amb la mocosa, bla bla». I també: «Als únics que no ens passa això és als bessons. No necessitem ser dos en un perquè ja érem dos abans de néixer. No tenim paranoies. És que des de sempre tu ets tu i jo soc jo, tot i que som dos. O sigui… ja m’entens».

—Em pots dir Mateu, Elio —va fer el doctor—. Si vols, és clar.

M’hauria agradat contestar-li alguna cosa. No ho sé, perquè no es pensés que tinc mala bava, però estava tan cansat que se’m va acudir que, si ell em deixava estirar una estona al sofà, potser em revifava una mica i em passava aquella sensació com de flotar a la pisci, quan em faig el mort i m’entra aigua a les orelles i el xup-xup-xup m’omple el cap, i mola perquè sembla que jo no pesi.

—Saps on ets? —va preguntar el doctor en veure que jo no parlava. Vaig sentir el pare dient alguna cosa al passadís i també em va semblar sentir plorar la mare, tot i que ara ja no n’estic segur—. Saps què ha passat?

Em vaig girar a mirar el doctor i em vaig fixar que per damunt de la seva espatlla hi havia una finestra. Estava tancada i fora plovia. De seguida va tornar el xipolleig estrany i també la son, com si tot comencés a pesar i alhora em flotés el cap… Llavors em vaig adonar que segurament no li havia fet la pregunta en veu alta, la de què passa quan es mor un bessó. Vull dir que igual només l’havia pensat.

Els bessons. Així ens deia la mare. «A veure, bessons, què us ve de gust fer avui?», «Es pot saber on s’han ficat els bessons?», «No sé què deuen voler per dinar els bessons. Ara els ho pregunto». Els bessons. Els nens. Aquest parell. Per a la mare era com si fóssim un que de vegades es partia en dos. Bé, potser no tant, però més o menys s’entén què vull dir, oi?

Per al pare no. Ell feia servir el nom de cadascun. L’àvia Consol deia que calia evitar això «dels bessons» —«millor no pluralitzar», deia— per no confondre’ns. Bé, ella no ho deia així, deia no sé què de les personalitats, però el que volia dir era això. L’àvia opina molt, opina de tot, per això la mare i ella sempre topen. Bé, per això i per altres coses, sobretot per l’Eva.

Eva i Elio. Així ens deia el pare. «Eva i Elio, renteu-vos les mans i a dinar», «Eva i Elio, afanyeu-vos!». Eva i Elio, en aquest ordre. Mai Elio i Eva. Ella sempre primer. Això vol dir coses, em sembla, tot i que no sé quines. Un dia ho vaig preguntar a la mare. Ella estava posant en marxa el rentavaixella. Se’m va quedar mirant amb la porta gairebé tancada a la mà i va riure, però a mi no m’enganyava. O sigui, no és que m’hagués mentit ni res, però aquella no era la seva rialla, la de quan rèiem d’alguna cosa que vèiem junts a Instagram que a l’Eva no li feia gràcia perquè deia que érem ximples rient d’aquelles rucades i que semblava mentida que la mare…

Finalment, em vaig acostumar a l’ordre dels noms, tot i que de vegades m’hauria agradat que el pare l’hagués canviat, però què hi farem.

Ara això tant se val.

—Au va, no et flipis —va dir l’Eva el dia que l’hi vaig comentar—. El que passa és que per al pare és més fàcil dir-nos així perquè, quan érem petits, segur que l’àvia sempre el corregia, i amb el temps s’hi va haver d’acostumar. Ja saps com n’és, de pesada. No vulguis veure coses on no n’hi ha, i menys amb ell. Si fos la mare, podria ser, però el pare…

Ho deia com ho diuen els grans. És que l’Eva parlava així, d’una tirada, com ells, i també en aquell to que no acabava de caure bé. Al començament era com «de debò?». A la gent que no la coneixia se’ls feia estrany sentir-la, del pal: «D’on ha sortit aquesta nena que parla com si ho sabés tot?». L’any passat, quan vam fer dotze anys, el pare i la mare ens van portar al teatre perquè la Sara, la millor amiga de la mare, és actriu, i de les bones, de les que surten a la tele i fins i tot en algunes sèries de Netflix. I quan la vam anar a saludar al camerino, va entrar l’altra actriu que també sortia a l’obra, però no tanta estona, i l’Eva li va dir:

—Em penso que t’he enxampat un error en una frase del monòleg. El de la segona part, quan estàs sola al sofà. Has dit «invitat» i sona estrany. Jo diria «convidat». És més natural, no trobes?

La Sara, l’amiga de la mare, va riure, del pal «L’Eva i les seves mogudes, sempre fent-se notar», però de bon rotllo, perquè sabia que l’Eva tenia un cap que no parava. En canvi, l’actriu que no era la Sara la va mirar així, com sempre la mirava tothom, i va dir:

—Ningú diria que aquesta nena té dotze anys, quina bona peça. Sembla una vella.

Després em va veure i li va passar el que li passava a tothom, perquè l’Eva i jo ens assemblàvem tant, que la gent no sabia si era una broma o què. Sí que era una mica estrany, perquè els bessons fraterns normalment no s’assemblen, però nosaltres sí. I llavors sí que va riure, i va mirar la mare amb cara de «de debò?».

—Vau fer un duplicat de la nena quan la vau tenir, per si de cas, o com va anar això? —va preguntar, i tots vam riure, fins i tot el pare.

L’Eva era molt popular, popular del pal que tothom la coneixia, no popular de tenir moltes amigues. Era popular per coses, algunes no gaire guais. Jo tampoc en tinc, d’amics, almenys a l’insti. Només l’Aaron, però no és amic amic, d’explicar-li coses i tal. El que passa és que viu al carrer de dalt i, com que va a la meva classe, doncs si hem de fer un treball o alguna cosa en grup, quedem i així és més fàcil. Abans, a l’escola, era diferent, perquè tots ens coneixíem i, a més, érem molt pocs, però quan vam arribar a l’insti, tot va canviar. El primer va ser que a l’Eva i a mi ens van distribuir en classes diferents, perquè van dir que dos germans junts no, i l’Eva es va posar com es posava ella quan li agafava la ràbia, però com que el pare de seguida va demanar que la canviessin de curs, per allò de les altes capacitats, doncs mira. Tot i que al començament no volien. Van dir que estaria millor amb els de la seva edat, pel desenvolupament emocional i tota aquella moguda, i l’àvia va anar a parlar amb l’inspector o una cosa així. Llavors es van reunir amb la Direcció, i després també ho van preguntar a l’Eva. Ella va dir:

—Si no puc estar a classe amb l’Elio, l’edat m’és una mica igual. En el fons, és temps físic i, que jo sàpiga, ningú s’ha posat d’acord en si existeix o no. És pitjor comptar les hores mentre t’avorreixes a classe.

La van posar a segon, però en un sopar el pare va dir que la podrien haver posat a tercer.

—Només espero que no s’hi avorreixi, perquè si l’Eva s’avorreix, ja sabem què passa.

La mare no pensava el mateix.

—A poc a poc —va dir—. Que vagi fent el seu camí. Per què hem de tenir pressa? —I quan el pare hi va insistir, ella va contestar—: No ho sé, no n’estic tan segura… —que és el que diu quan s’estima més canviar de tema i parlar d’una altra cosa. Llavors ell calla i se serveix una mica de vi.

Quan vaig obrir els ulls, el doctor Mateu em mirava i somreia un altre cop. Tenia un got d’aigua a la mà. Me’l va oferir.

—No cal que parlem, si no vols —va dir—. L’important és que ja ens coneixem. Ara tornaràs a casa amb els pares. T’esperen fora. Si d’aquí a poc notes una sensació com de mareig o de son, no t’amoïnis. El que t’ha posat la Irene, la infermera, és un tranquil·litzant.

Tenia tanta son, que vaig estar a punt de preguntar-li si em deixava estirar al sofà i ell es quedava una estona amb mi mentre esperava que em passés, i em continuava preguntant coses que jo no podia contestar perquè era millor que no. Era com si totes les respostes estiguessin estampades a terra, o com si algú les hagués dibuixat a les rajoles grises amb aquell esprai que fan servir els punks per pintar els vagons de metro de nit i que no els enxampin.

Quan vaig tornar a tancar els ulls, em va semblar que sentia la rialla de l’Eva. Primer era com si vingués de molt lluny, però de seguida la vaig tenir asseguda al costat explicant-me una cosa, tot i que la llum que entrava per la finestra no me la deixava veure bé i em costava entendre el que deia. Tot era tan estrany… I de sobte la vaig veure, vaig reconèixer el lloc i el moment. Érem al terrat dels avis. Faltava molt poc per al pont de maig i ella entrenava cada tarda excepte els dimarts, perquè després del pont li tocava competir. Ho recordo perquè havíem hagut de canviar el viatge a Lisboa que teníem reservat amb el pare i la mare, i el pare s’havia empipat molt amb l’agència de viatges per no sé què d’un abonament d’hotel o una cosa per l’estil. Feia estona que vèiem vídeos de la Simone Biles al YouTube de la tauleta de l’avi. L’Eva se’ls sabia tots de memòria i m’anava dient els noms de cada moviment, sobretot els de les paral·leles: «Deixada amb pirueta, deixada amb el cos estès, deixada amb les cames juntes, doble mortal amb doble pirueta agrupada…». La Simone Biles li agradava molt, però la seva gimnasta preferida era la Nadia Comăneci. «Mira-la —deia—, és que és superfort». I, quan acabava l’exercici i sortia la puntuació, posava el vídeo en pausa i deia: «El primer deu en unes olimpíades. Un deu! És el màxim!». Llavors tornava al començament i el vèiem una altra vegada, i després una altra.

—Abans que aparegués la Nadia, els marcadors no estaven preparats per posar un deu. Del pal que ningú estava preparat per a la Nadia. Ningunàdia sona com «de debò?». Com si estigués escrit. La Míriam, l’entrenadora de l’equip de les grans, sempre diu que el secret de les paral·leles és que només pots aconseguir un deu si saps volar. Si vols ser molt bona, has de saber volar, però si vols un deu, has de somiar que voles. Somiar-hi quan dorms, o sigui de veritat. Com quan l’àvia diu que ella es va adonar que sabia parlar bé l’anglès la primera vegada que va somiar en anglès. Doncs el mateix, però amb la gimnàstica.

—Però volar com?

Va riure amb cara de «de debò, Elio? És que sempre t’ho he d’explicar tot?».

—Com si visquessis al damunt de totes dues barres. O sigui, com si les barres fossin casa teva —va dir.

No la vaig entendre i, com sempre, ella se’n va adonar.

—Ai, Elio, vull dir volar com si et sortís natural, sense pensar-hi, com ho fa el periquito de la senyora Lourdes a la gàbia. O et penses que quan salta d’una barra a l’altra, s’atura a pensar, del pal: «Ara volaré fins a la barra de dalt, a veure si em concentro»?

Se’m va escapar el riure, i ella també reia.

—Doncs això és el que he d’aconseguir —va dir—. Si no, no serveixes. O sigui, pots ser bona, però no et posaran mai un deu.

—Tampoc no cal que treguis un deu en tot.

—En tot, no. En paral·leles, sí.

Davant meu, el doctor va tornar a agafar el got de la taula i me’l va acostar.

—En vols una mica més? —va dir.

Vaig pensar que s’assemblava una mica a la tieta Clara, la germana de la mare, però en més vell. També duia ulleres i li brillaven molt els ulls, com a la mare. Em va dir un altre cop que es deia Mateu, com si jo abans no l’hagués entès. El pare també ho fa, això de repetir-te les coses sense donar-te temps per contestar, com dient: «Ja sé que no m’escoltes, per això t’ho dic una altra vegada». I després fa cara d’«au va, de debò, Elio? Tant et costa fer-me cas quan et pregunto alguna cosa?».

Li vaig dir que no, així, amb el cap. Quan el vaig deixar de moure, em sentia marejat i més cansat. El doctor es va aixecar per posar-me la mà a l’espatlla i va pressionar una mica amb els dits.

—Anem? —va dir—. Els pares t’esperen. Ara has de descansar. Ens tornarem a veure demà. Et sembla bé?

Jo no sabia si era una d’aquelles preguntes dels grans que no s’han de contestar o si havia de dir res del pal per ser educat. Caminàvem a poc a poc fins a la porta i, mentre veia que ell acostava la mà al pom, vaig sentir una veu que deia:

—És que l’Eva havia decidit volar, però ja no podia.

Vaig notar que els dits del doctor em pressionaven una mica més aquí, a l’espatlla, i també vaig veure que deixava l’altra mà flotant en l’aire, al costat del pom. Llavors em vaig adonar que qui acabava de parlar devia haver estat jo, perquè la veu era la meva.

Hi va haver un moment que no va passar res, i després el doctor va obrir la porta. Vaig pensar: «Potser no m’ha sentit», però no l’hi vaig poder preguntar, perquè a l’altra banda del passadís, asseguts en un banc, mirant a terra, hi havia el pare i la mare.

La mare plorava. El pare, no.

MATEU

—«L’Eva havia decidit volar, però ja no podia»: és exactament el que va dir l’Elio, sí.

La Mònica i el Josep em miraven molt atents. Semblaven molt joves, tot i que de seguida em vaig adonar que devien rondar els quaranta. Estaven asseguts davant meu al sofà negre de la consulta, junts però sense tocar-se. Ell inclinat endavant, amb les cames obertes i els colzes damunt dels genolls.

—Només va dir això? —va preguntar.

Vaig assentir.

—Sí, només això.

—Volar? L’Eva? —va xiuxiuejar el Pep netejant-se el nas amb la mà—. És estrany. —Va mirar la seva dona, esperant una confirmació que no va arribar. Es va girar cap a mi—. L’Eva tenia pànic a les altures. Un vertigen brutal, des de molt petita. Heretat de la meva mare. Bé, almenys això diu ella. L’Elio, en canvi, zero vertigen. Em penso que, a part de la gimnàstica i de l’obsessió de l’Eva per la ciència, la por a les altures és l’únic que no comparteixen… —De seguida es va fer un silenci molt incòmode, i ràpidament ella va fixar la mirada a la finestra—. Compartien.

Tant ell com ella es van tancar en si mateixos, cadascun al seu costat del sofà. Fora plovia. En aquell moment vaig recordar que no havíem tornat a veure el sol des de feia vint-i-quatre hores, exactament des que m’havien avisat del que els havia passat als bessons. Vaig recordar l’Elio assegut al mateix sofà que ara ocupaven els seus pares, amb els cabells castanys i ondulats, el jersei ample i els pantalons de xandall grisos. Sota el jersei, el coll ample deixava a la vista una clavícula d’ossos marcats i una pell gairebé infantil.

I les mans. Més aviat les ungles. Algunes pintades de negre, unes altres de blau.

El record només va ser una espurna que es va esvair tot seguit, silenciada per la veu de la Mònica. Dins la meva retina, la imatge de l’Elio se superposava a una altra, i va ser com quan fem encaixar dues siluetes que a simple vista són la mateixa i veiem que no casen.

—L’Elio encara no ha parlat —va dir la Mònica—. No diu res des… des que va passar això de l’Eva. Surt de l’habitació per menjar i poca cosa més.

El Josep, el pare de l’Elio, es va passar la mà per la cara i va deixar anar una mena d’esbufec.

—No s’amoïnin per això; és normal —els vaig tranquil·litzar—. Ha passat molt poc temps. El seu fill encara no entén el que ha passat. Probablement està tan espantat que, sense saber-ho, es pensa que, si parla, tot començarà a ser real. El seu inconscient s’estima més aguantar. Mentre no ho verbalitzi, no existeix… No sé si m’explico.

—Normal? —va preguntar el Josep aixecant massa la veu—. Què vol dir normal?

Dolor. La crispació en el to del Josep era la d’un pare que acaba de perdre una filla i que l’únic que vol és que allò que està vivint no sigui veritat. La seva mirada i la de la Mònica eren diametralment oposades. Dins els ulls d’ell hi havia ràbia, una ràbia mal continguda, i també ganes de disparar-la contra qualsevol cosa. Dins els d’ella, la pena era muda, opaca. Per la manera en què es fregava les mans, se les devia notar fredes. Era incapaç de trobar calor.

—Perdoni —em vaig disculpar—. Volia dir «habitual».

El Josep va abaixar la mirada.

—No vull que pateixi —va dir—. L’Elio.

—És clar que no.

—Però no sé… —va mirar la seva dona—, no sabem què fer.

Vaig assentir.

—Cap pare sap què fer quan perd un fill. Sé que no és un consol, però no ho oblidin —vaig dir—. Ningú no pot ni ha d’estar preparat per rebre un cop així. És una cosa que no hauria de passar. No ha de ser previsible. Mai.

Es va fer un silenci gairebé metàl·lic que el plor de la Mònica de seguida va interrompre. El Josep, sense mirar-la, li va buscar la mà i l’hi va pressionar.

—La meva filla…, la nostra filla… és morta —va dir sense aixecar els ulls—. I no ho entenc. El meu cap no ho entén, no pot. Per molt que m’ho repeteixi, sento el missatge, però no em traspassa. Se’m queda aquí —va concloure, donant-se petits cops al front amb la punta dels dits.

Jo volia dir que era així. Sempre. La ment continua funcionant com si no hi hagués cap absència. I no és negació, és una cosa pitjor, tot i que en aquell moment no ho vaig dir als pares de l’Elio i l’Eva, perquè l’experiència m’ha ensenyat que, quan perdem algú tan estimat com és un fill, només podem escoltar les nostres pròpies preguntes. No ens hi cap res més. La ment rebutja la notícia perquè sap que, si la veritat arriba al plexe així, així de real, el farà esclatar i el cor deixarà de funcionar. La nostra part animal lluita per la supervivència d’aquesta manera, rebutjant la realitat durant un temps, fins que el teixit emocional està preparat per enfrontar-s’hi.

Vaig repassar mentalment els titulars sobre la tragèdia que havien aparegut a la premsa i a les xarxes socials durant les vint-i-quatre hores que havien passat des de la mort de l’Eva. «Un 18 de juliol tràgic», «Mor una adolescent en caure d’un terrat mentre jugava amb el seu germà», «Una nena cau al buit des de dalt d’un edifici i mor davant la mirada del seu germà bessó», «Accident mortal en un juliol nefast…», «Dos bessons separats per la desgràcia»…

Davant meu, a la consulta, tenia un pare i una mare que no podien començar el dol per la filla fins que no sabessin com havia succeït allò que se l’havia endut. Dins de les seves possibilitats, entenien que l’havien perdut per sempre, però també necessitaven comprendre com els havia pogut passar a ells una cosa tan terrible.

L’Elio era l’únic que en tenia les respostes, perquè havia estat allà, al terrat, amb l’Eva, però s’havia quedat mut. La seva germana havia caigut al buit des de dalt de tot de l’edifici on vivia l’àvia paterna, situat a la part alta de la ciutat. L’Elio estava amb ella en el moment de la desgràcia, tot i que això no tenia res de sorprenent, perquè els bessons estaven gairebé sempre junts. La premsa no havia concretat més, sobretot perquè l’Elio era un menor i l’única font testimonial dels fets. Més enllà d’això, els diaris descrivien els bessons com dos adolescents «normals», de família «normal», sense conflictes «reals» aparents i molt estimats pels pares. Potser l’Eva semblava una mica més «problemàtica» que l’Elio per les altes capacitats i per la personalitat més aviat «desafiant» que tenia a l’institut, però, a part d’això, res digne d’esment.

Malgrat tot, les preguntes sobrevolaven el silenci en el qual s’havia encapsulat l’Elio, que ens n’havia deixat a tots fora.

Pel que semblava, el porter de la finca havia declarat en una entrevista a una ràdio que li havia estranyat molt que la nena hagués caigut des del terrat, perquè els nois no hi pujaven gairebé mai, si no era per banyar-se a la piscina, que estava inutilitzable des de feia dos mesos per unes obres d’impermeabilització i, per tant, buida. Allà dalt només hi havia material de construcció, paletes durant l’horari de feina i poca cosa més, havia dit. De fet, els veïns tenien prohibit l’accés al terrat per motius de seguretat.

Era com si les mans crispades de la Mònica retorcessin totes aquelles preguntes no contestades des del sofà. En canvi, el Josep no volia possibilitats. Només buscava que aquell dolor passés, com fos, però que passés, i per això s’havia construït una certesa.

El silenci es va allargar uns segons més. El va trencar de nou el Josep.

—Necessitem que l’Elio torni —va dir. La Mònica el va mirar assentint—. No els podem perdre tots dos. No vull ni imaginar com es deu sentir sense l’Eva. Si amb un germà ja deu ser terrible, imagini’s amb un bessó. Com podrà viure el nostre fill, després d’haver perdut la seva germana en un accident tan… espantós? No ho vull ni pensar.

Vaig estar a punt de preguntar si havien rebut cap notícia d’última hora sobre l’accident que aportés alguna informació sobre els fets, però vaig decidir no fer-ho. En qualsevol cas, no hi havia gran cosa a saber. Tot es reduïa a un sol enunciat: la mala sort. Pel que semblava, l’Eva i l’Elio havien estat en el lloc equivocat en el moment erroni, poc més. Al cap i a la fi, què és, si no, un accident? Un conjunt de fórmules equivocades. El que li havia passat a l’Eva potser era especialment dolorós perquè el seu bessó estava amb ella en el moment de la mort i ell havia sobreviscut. Si els pares patien com ho feien, el dolor que devia suportar l’Elio era inassumible.

El seu silenci parlava per ell.

Tot i ser la primera vegada que em tocava tractar un cas com aquell, la relació entre bessons no em resultava del tot aliena, perquè a la família en tenim dos casos, un de bessones idèntiques i un altre de bessons fraterns. Els segons són la Sandra i

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Añadido a tu lista de deseos